Campions de la democràcia com Putin, Orbán, Salvini, Elon Musk o aquesta trista figura anomenada Abascal van sortir en tromba a deplorar la sentència judicial contra Marine Le Pen, líder del partit francès Reagrupament Nacional. Immediatament van convertir Le Pen en una víctima del sistema: gasten paraules gruixudes com escàndol judicial, cop d'estat encobert o liquidació de la democràcia, com fa sempre l'extrema dreta quan topa amb la justícia o, simplement, amb les normes de la democràcia representativa. Són els mateixos que aplaudeixen o promouen el lawfare, la guerra bruta judicial contra adversaris polítics, a través de jutges o fiscals disposats a actuar de part: aleshores sí que troben que la justícia ha de ser inapel·lable, i que qualsevol debat sobre la prevaricació judicial és un atemptat contra la democràcia. De tot això, els súbdits del Regne d'Espanya en tenim experiència.
Com a principi general, per a l'extrema dreta la democràcia només és democràcia quan els va a favor. No és caricatura ni reduccionisme, sinó la seva praxi quotidiana. Podrien parafrasejar Bettino Craxi, aquell dirigent socialista italià, corrupte, que en un accés de cinisme va proclamar: “Socialisme és allò que fem els socialistes”. De la mateixa manera, les extremes dretes occidentals, aquelles que Steve Bannon volia agrupar entorn d'un projecte que va anomenar The Movement, però que s'han acabat cohesionant entorn del Trump etapa Musk (i etapa pro Putin), podrien encunyar el lema “Democràcia és allò que fem els demòcrates”, ja que acostumen a presentar-se a si mateixos com a demòcrates vertaders, enfront dels falsos demòcrates, que serien (seríem, vostè i jo també) tots els altres. Els dirigents de la dreta il·liberal parasiten les institucions, i fins i tot quan són al poder es venen a l'opinió pública com a enemics de l'establishment, quan l'establishment pur i dur, la part més fosca de l'establishment, són ells mateixos. Es tracta d'un joc d'ocultació ben bàsic: fingeixen ser perseguits pel poder, quan són ells els que cerquen acumular tot el poder, i utilitzar-lo per perseguir els altres.
El victimisme és l'as dins la màniga de les extremes dretes. És fàcil de detectar, però difícil de desactivar, perquè s'alimenta del ressentiment, el combustible que impregna la irritada vida col·lectiva de les nostres comunitats: és barat, és abundant i pren amb facilitat. Per a molta gent, tenir algú a qui odiar és un consol, i això és el que els proporcionen les doctrines de l'extrema dreta i neofeixistes. Després, com en el cas de Le Pen, d'Orbán, de Trump, de Salvini (o fins i tot de mamarratxos oportunistes com aquest tal Alvise Pérez) les grans paraules sobre patriotisme i ordre social, sobre lluita contra la corrupció, amb prou feines aconsegueixen emmascarar l'únic objectiu real: els diners. I per això mateix és tan disputada la cursa per acreditar la condició de víctima: mentre les democràcies no trobin formes més eficaces de defensar-se, els seus paràsits recorreran una vegada i una altra a aquest trumfo.
