Puntuals a la seva cita de cada torneig futbolístic de seleccions, la pantalla se’ns omple aquests dies d’adults fets i drets cofats amb barrets de banyes o ensenyant-nos panxes treballades a base de cervesa i pizza. És la festa de les aficions de l’Eurocopa 2024, en què onze futbolistes representen l’orgull patri i reuneixen milions de compatriotes esvalotats a redós d’un himne i una bandera.
Però algunes veritats tingudes per tals han deixat de ser immutables. Per exemple, aquella idea que diu que allò que la selecció nacional de futbol uneix, la política no ho separa. Les societats estan tan dividides que la fractura ha arribat a les seleccions. Marcus Thuram i Kylian Mbappé acaben de demanar als francesos que no votin ultradreta.
Tampoc està clar que l’Eurocopa o el Mundial continuïn sent una mostra de nacionalisme banal, aquell que permetia dir “no es pot barrejar la política i el futbol, però abans de jugar el partit tocarem els himnes” i que els himnes no semblessin un acte d'afirmació nacionalista sinó tan naturals com el dret diví. Al contrari, avui, tan important com el resultat final és l’himne del principi. El nacionalisme banal està desapareixent i donant lloc al nacionalisme explícit i desacomplexat (Donald Trump al 2018: “Sabeu què? Soc un nacionalista”), a causa de l’angoixa existencial que provoquen fenòmens com la globalització, l’emigració, el domini de l’economia per sobre de les sobiranies nacionals o la cessió de poder a la UE. I qui té selecció, almenys existeix i té una causa homologada perquè el locutor i la gent del carrer embogeixi amb una bandera a la mà. Però els nacionalistes són els altres.
