L’intent d’executar l'ordre europea contra Carles Puigdemont posa en evidència, un cop més, un problema greu que afecta el funcionament de les institucions i, de manera especial, la divisió de poders. Una qüestió delicada perquè les democràcies només funcionen bé quan també funcionen els mecanismes de control i equilibri entre els diferents poders, i això s’assumeix com un principi bàsic de capteniment per a tots ells.
No crec descobrir res si dic que aquest principi de funcionament institucional queda afectat quan en les decisions judicials es pot barrejar el dret amb interessos polítics o posicions ideològiques, i existeixen dades objectives que generen aquesta percepció en la ciutadania. És normal que les decisions que prenen les instàncies jurisdiccionals més altes tinguin una transcendència política. Però això no impedeix que els tribunals hagin de prendre les seves decisions aplicant el dret sense la influència d’altres consideracions. No és una qüestió fàcil perquè el dret sempre té marges interpretatius i aquest risc existeix. Detectar si passa tampoc és fàcil perquè requereix saber quins són els motius últims que porten a una decisió i fins a quin punt hi poden influir elements aliens a les normes jurídiques.
Tanmateix, es pot establir la presumpció que això està succeint en determinats casos. Per exemple, quan no s’amaga que els interessos partidistes impregnen el sistema de designació dels òrgans jurisdiccionals, o quan determinades decisions judicials no es poden explicar raonablement sense la concurrència d’un biaix polític. Els esdeveniments relacionats amb Catalunya en aquesta darrera dècada són una bona prova de l’existència d’aquest problema. La sentència de l’Estatut va venir precedida d’un procediment ple d’irregularitats per decantar una majoria en contra de l’Estatut. I la mateixa sentència de l’Estatut difícilment es pot explicar sense una voluntat per part del TC d’esmenar la plana al poder legislatiu o, més concretament, a una majoria política, així com de reduir els marges operatius de la Constitució en matèria d’autogovern que expressament van deixar oberts els mateixos constituents.
La nefasta sentència de l’Estatut té molt a veure amb el que ha passat després a Catalunya. Es pot discrepar sobre com es va conduir el Procés i sobre com es va decantar finalment a la tardor del 2017. Però no crec que hi hagi tanta discrepància sobre la resposta judicial que van rebre els fets, perquè en això la crítica a la sentència del TS va més enllà del món independentista, encara que no tothom ho reconegui públicament. La condemna per sedició va ser notòriament desproporcionada als fets ocorreguts i ometia una cosa tan essencial com la importància que té en democràcia l’exercici de llibertats bàsiques com la d’expressió i reunió pacífica. Es nota que la sentència del TS volia ser sobretot “exemplar” –un avís per a navegants– pel rerefons polític que tenia el Procés, malgrat que va necessitar recórrer a una interpretació retorçada del Codi Penal.
El judici del Procés mostra altres exemples que permeten donar crèdit a la permeabilitat del dret a elements aliens a la seva aplicació. El cas de la immunitat dels eurodiputats, que ara torna a ser notícia, n'és un exemple molt adient. El TS ha presentat davant el TJUE dues qüestions prejudicials sobre aquest tema. La finalitat d’aquest procediment obeeix a la necessitat de disposar d’un criteri interpretatiu del dret europeu quan un tribunal nacional té dubtes a l'hora d'aplicar-lo en un procediment que tramita. Per aquesta raó, la presentació de la qüestió prejudicial implica que aquest procediment queda en suspens fins a conèixer l'opinió del TJUE. És de sentit comú.
Però no ho deu ser tant per al TS quan ha continuat les seves actuacions després de presentar les qüestions prejudicials. Ho va fer en el cas Junqueras, dictant la sentència del Procés i creant un fet consumat que va deixar en paper mullat la posterior sentència del TJUE favorable a l'eurodiputat. I ara ho ha tornat a fer intentant executar l'euroordre contra l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, quan la qüestió judicial encara està pendent de resposta i el mateix TJUE ha entès que l'execució està en suspens. Costa molt de creure que el TS desconegui com funciona una qüestió prejudicial. Costa menys d'entendre que no juga net, com també costa no veure una relació entre l’episodi de Sardenya i l’inici d’una nova etapa política que aposta pel diàleg i la negociació.
