“Interès públic” i legitimitat democràtica

Tal com ja vaig defensar aquí fa dues setmanes, no hauríem de poder votar a les eleccions al Parlament de Catalunya el 14-F. I la raó no és només de salut pública, sinó també de legitimitat democràtica. Això és el que, en la meva opinió, i en la del magistrat José Manuel de Soler Bigas, que signa el vot particular en la interlocutòria publicada divendres, la majoria de la sala contenciosa administrativa del TSJC sembla no haver entès. És cert que el Tribunal encara no ha dictat sentència ni ha entrat a avaluar del tot el fons de l’assumpte. Però, com la mateixa interlocutòria indica, per tal de resoldre les peticions de mesures cautelars s’ha vist obligada a fer una ponderació d’interessos rellevants que sembla anticipar el seu judici, i en què sorprèn l’omissió d’una anàlisi més rigorosa de les condicions que són necessàries perquè unes eleccions democràtiques puguin desenvolupar-se de manera no només legalment vàlida, sinó democràticament legítima.

Comencem aclarint, noblesse oblige, que ens trobem en un terreny jurídicament complex, on precisament la manca d’una previsió legal explícita per part de la legislació electoral –en aquest cas de la Loreg-, dèficit que per cert contradiu les recomanacions de la Comissió de Venècia en matèria d’ajornaments electorals per causa de força major, fa que les coses no siguin òbvies. I converteix el paper de control jurisdiccional del TSJC, per altra banda tan necessari en democràcia, en una tasca difícil. Dit això, i com que el que està en joc és precisament la preservació del “principi democràtic” (art. 2 CE) i els drets polítics fonamentals de sufragi actiu i passiu (art. 23 CE), el Tribunal no pot abstreure’s de fer una anàlisi adequada del que aquest principi i aquests drets requereixen.

El TSJC afirma que la raó per la qual és necessari concedir la cautelar de suspensió del decret 1/2021 del govern de la Generalitat és que hi ha un “interès públic especialment intens en la celebració de les eleccions” d’acord amb el calendari previst, sense ajornaments. Aquest “interès públic especialment intens” derivaria del fet, diferencial respecte als precedents de les eleccions basques i gallegues, que el govern de Catalunya es troba particularment impedit per a l’acció de govern no només per trobar-se en funcions, sinó per la manca de president. El tribunal no nega que pugui haver-hi interessos de salut pública en ajornar les eleccions, però creu que l’especial intensitat d’aquest “interès públic” en mantenir la data pesa més en la ponderació, i per tant ha de prevaldre.

Ara no entraré a examinar si la ponderació entre aquest interès en mantenir la data prevista i els drets a la vida i a la salut (articles 15 i 43 CE) s’ha fet correctament. Crec que, com expressa el magistrat De Soler en el seu vot particular, no és així. El tribunal menysté els riscos epidemiològics generals previsibles per al dia 14-F, i en particular el risc potencial per a les aproximadament 100.000 persones que estaran desplegades en els col·legis electorals, entre integrants de meses, interventors i responsables de seguretat sanitària, algunes de les quals poden ser persones especialment vulnerables per raons d’edat o de condicions mèdiques preexistents. No m’estranyaria que els propers dies vegem impugnacions del procediment electoral per part d’algunes d’elles. Però hi ha un error encara més greu. El principi democràtic, ben entès, tal com l’interpreten per exemple el TEDH, la Comissió de Venècia abans mencionada o el mateix Tribunal Constitucional espanyol, i tal com el concep la millor teoria de la democràcia, requereix que unes eleccions, per ser legítimes democràticament, puguin desenvolupar-se en condicions de seguretat, llibertat i igualtat política. És més, aquestes condicions no només han de garantir-se pel que fa a les activitats que s’han de desplegar el dia de la mateixa jornada electoral, sinó també, i amb igual importància, a aquelles que es duguin a terme durant el període de campanya electoral, que, recordem-ho, és el moment en què la societat ha de submergir-se amb especial intensitat en una deliberació pública rica, oberta i sense restriccions, i que el TSJC ignora per complert.

Que no es donaran unes condicions mínimes de seguretat és obvi, i això deriva, de nou, de l’anàlisi tècnica de salut pública en què coincideixen tots els experts, i ve donat pel fet que el 14-F estarem molt previsiblement en una situació crítica des del punt de vista epidemiològic. Que no es donen tampoc les condicions de llibertat i igualtat mínimes ho mostra el fet que centenars de milers de persones que donaran positiu o seran contactes estrets d’aquests positius amb posterioritat al 4 de febrer, data límit per demanar el vot per correu, no podran votar de manera lliure i responsable, ja que hauran d’estar confinades sense poder ni tan sols sortir a passejar pel carrer o entrar en una farmàcia. Potser el TSJC acabarà atenent a aquestes consideracions i la sentència optarà per l’ajornament. Però llavors serà ja massa tard, perquè molt probablement la campanya electoral haurà fins i tot començat. Per no parlar dels 30 milions d’euros que s’hauran malbaratat.

El TSJC, com ja he dit, interpreta que els ciutadans de Catalunya tenen un interès públic d’especial intensitat perquè se celebrin les eleccions el 14-F, un interès que deriva de la manca de president del Govern. Sense menystenir la importància de la figura del president del Govern, quin és l’impacte real d’aquesta manca que la fa substancialment diferent al cas de les eleccions basques o gallegues? No existeix. Gallecs, bascos i catalans tenen tots un interès públic perquè les eleccions se celebrin quan toca i perquè la situació d’impàs provocada per un ajornament electoral, amb el Parlament dissolt i el govern en funcions, no s’eternitzi. Però encara tenen un interès públic més intens perquè el principi democràtic no es desvirtuï i perquè les seves eleccions es puguin celebrar amb plenes garanties de seguretat, llibertat i igualtat política, és a dir, que puguin ser plenament legítimes des d’un punt de vista democràtic. No hi ha interès públic democràtic més intens que la pròpia legitimitat democràtica de les eleccions.