No cal ser penalista per adonar-se que el comissionista Aldama, a més d'un estafador molt presumpte, és també un acreditat fantasma. Algú que, per sortir de la presó, declara davant del jutge que és un agent encobert de l'FBI i la CIA, que col·labora amb les unitats antiterroristes de la Guàrdia Civil, que “ha disparat” al costat dels agents del GAR i comprat un dron amb els de la unitat UC2, i que té una medalla “que està al BOE per coses que he fet d'antiterrorisme”, demostra tenir problemes seriosos per diferenciar la realitat de la fantasia. Si, a més, quan surt de la garjola perquè la fiscalia i el jutge li compren aquest relat psicotròpic fa unes declaracions tot embravit i acusa Pedro Sánchez de ser “un mitòman” (!), demostra també que el sentit de les paraules li és indiferent.
Tot i així, o potser gràcies precisament a tot això, Aldama ha aconseguit atraure cap a ell el focus, que era del que es tractava. Tampoc cal ser gaire perspicaç per adonar-se que la seva hiperventilada declaració a petició pròpia davant del jutge Ismael Moreno era un torpede que tenia guardat el Partit Popular per si fallava tota la resta, i per tota la resta hem d'entendre les maniobres per culpar el govern de Sánchez (i no el de Mazón) de l'escandalosa gestió de la DANA al País Valencià, per inculpar Sánchez també dels suposats escàndols de la seva dona i per avortar el nomenament de Teresa Ribera com a comissària europea. Va ser justament l'endemà que Ribera fos finalment confirmada en el càrrec que Aldama va demanar, urgentment i —insistim-hi— a petició pròpia de comparèixer davant del jutge. La seva magna esquitxada ja deu ser a la sala segona del Suprem, que té oberta una investigació a l'exministre Ábalos pel cas Koldo, que també és el cas Ábalos, que també ara és el cas Aldama. Sense conèixer el resultat de la investigació, tots els indicis apunten de forma bastant clamorosa que Ábalos es va deixar endur pel vell instint del politicastre que no tan sols és corrupte, sinó que s'abandona a la vida fàcil i obscena. Tot indica també que un polític habitualment caut com Pedro Sánchez, que és sabut que té per norma ser inflexible amb la corrupció, no va reaccionar, en canvi, quan la seva mà dreta —Ábalos— es va començar a relacionar amb subjectes com els susdits Koldo o Aldama. Ni ell ni el seu entorn. Ara sí que ha reaccionat mig govern davant de les acusacions d'Aldama, amb querelles contra ell, etc. El guió més o menys ja el sabem.
La pregunta és fins quan. Potser és ingenu, però em sembla pertinent preguntar-nos fins quan la dreta nacionalista espanyola pensa tirar endavant la seva desoladora pantomima, aquesta mena de fugida nihilista endavant que està disposada a esfondrar-ho tot per tal de recuperar o retenir el poder (la paradoxa és quin poder, si les institucions democràtiques queden inevitablement corroïdes). I fins quan l'esquerra, sobretot el PSOE, pensa no fer altra cosa que anar-hi a rebuf. La sensació d'haver caigut dins arenes movedisses és, a moments, asfixiant.
