La intel·ligència segrestada

Poques coses són tan democràtiques i transgeneracionals com l’estupidesa humana. El darrer any i mig de pandèmia hem vist com proliferaven les oportunitats per al lluïment dels irresponsables, dels imprudents, dels individus mancats d’intel·ligència emocional. Quan això ocorre, les persones podem caure en una temptació humanament comprensible i eventualment injusta: buscar la segmentació de grups culpables, assegurar-nos de mantenir-nos al marge dels col·lectius de la vergonya i d’indignar-nos si algú gosa ficar-nos-hi.

Com ja s’ha dit tantes vegades, els joves són un dels col·lectius que més han patit darrerament l’estigmatització i la generalització inherents a les èpoques desafiants, perquè simplificar les coses ja va bé quan sentim que el món se’ns fa bola. Ara bé, el fet que sigui injust extrapolar a tot un grup l’actitud d’uns quants no ens ha d’impedir jutjar severament els fonaments i les estadístiques que de tant en tant nodreixen el tòpic, com és el cas dels nins i nines retinguts a Mallorca: nins i nines a les portes de l’edat adulta, que l’any que ve podran votar legalment, que d’aquí un parell d’anys seran funcionaris públics, metges, professors, psicòlegs i fins i tot pares; nins i nines, per tant, que ja no són nins i nines llevat que se’ls infantilitzi a conveniència i arbitràriament.

L’espectacle que han muntat aquests joves no només és ofensiu, perillós i penós per a les nostres illes i per al seu propi entorn, sinó que ha tornat a posar de moda algunes de les frases més ridículament repetides durant la pandèmia: “És que els joves ho han passat molt malament”, “Imagina’t ser adolescent i no poder sortir de festa amb els amics”, “És normal que n’hagin fet un gra massa, tenien molta frustració acumulada” o simplement “Són joves, què esperaves, deixa’ls gaudir!” Cada vegada que algú deia això, i cada vegada que algú ho diu ara amb el pretext d’aquests estudiants, penso en els padrins que varen viure una guerra civil, en els infants i joves que varen tornar grans a les guerres mundials, amb bombes que podien caure’ls a sobre en qualsevol moment i amb la por permanent de ser enviat al camp de batalla en assolir l’edat necessària. Penso en l’angoixa que se’m contagia cada vegada que una pel·lícula ambientada a la Primera Guerra Mundial acaba bé, amb la família feliç i un infant que neix, posem per cas, i en l’angúnia que em produeix el fet de saber –els de la ficció no poden saber-ho– que aquella criatura haurà de lluitar en una altra guerra quan sigui adult.

Diuen que s’ha de relativitzar, i alhora tots sabem que mai no podríem queixar-nos de res si ens comparéssim eternament amb la gent que viu o ha viscut pitjor. Estaria bé, però, tenir una mica de perspectiva; acceptar els desafiaments de la nostra època sense fer-ne un drama; assumir la pròpia (ir)responsabilitat en alguns desenllaços i, per damunt de tot, gestionar la frustració amb certa elegància i sense la complicitat contraproduent de les persones que duen fills al món per fer-los creure que en són el centre.

Laura Gost és escriptora