Intel·lectuals i polítics
Si Jaume Vicens Vives va caracteritzar el segle XIX català com l'època dels "industrials i polítics", penso que el segle XX podria ser batejat com la dels "intel·lectuals i polítics", donat el paper destacat que les relacions entre els dos col·lectius van assolir en aquesta centúria. La crisi del 1898 va possibilitar la irrupció dels intel·lectuals en la vida pública gràcies a l'autoritat moral i el reconeixement social adquirit en el camp literari, artístic o professional.
L'emergència d'aquest col·lectiu va estar vinculada a la irrupció de les masses en la política com a nou subjecte històric i a la creació d'una esfera pública de debat que va permetre que l'opinió dels intel·lectuals pogués divulgar-se fàcilment entre sectors socials poc cultivats, però desitjosos d'orientacions per poder ser protagonistes de la seva ciutadania. Des de llavors, el pensament dels intel·lectuals es va identificar amb la consciència crítica de la societat, la denúncia de les injustícies, la defensa dels valors universals i la salvaguarda de la identitat del país. Va sorgir l'intel·lectual compromès, que s'involucrava en qüestions polítiques i socials i que fins i tot passava de la denúncia a l'acció. Els més destacats van reflexionar sobre els principals problemes polítics i socials i van ser responsables de l'elaboració dels nous discursos sobre la nació, la democràcia, la reforma o la revolució.
El model català de relació entre intel·lectuals i polítics al llarg del segle XX fou fins a la Guerra Civil força diferent del model madrileny, que ha estudiat l'historiador Santos Juliá. Hi ha un fet específic significatiu: la presència dels intel·lectuals catalans en la vida social i política del país és anterior en el temps i molt més àmplia i diversa com a conseqüència de la vinculació de bona part la intel·lectualitat catalana a les noves causes que emergien amb el segle: el catalanisme i l'obrerisme. També és un fet diferencial la pionera presència d'intel·lectuals catalans en les tasques de gestió pública per desenvolupar els projectes cívics i culturals tant a l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona com a la Mancomunitat de Catalunya. Els vincles entre els intel·lectuals - gestors culturals i els polítics van ser complexos i la por dels intel·lectuals a perdre la seva independència els va enrarir encara més. Recordeu les difícils relacions de Josep Carner amb Prat de la Riba o d'Eugeni d'Ors amb Puig i Cadafalch.
L'etapa de la Generalitat republicana, i molt particularment la de la Guerra Civil, fou el moment de plenitud del protagonisme dels intel·lectuals i també quan millor es van evidenciar les seves contradiccions, ateses les actituds dispars que van adoptar: compromís, oportunisme, silenci i fins i tot inhibició, a l'estil del " au dessus de la mêlée " de Romain Rolland del 1914. És conegut també l'activisme resistencial de molts intel·lectuals durant les dues dictadures (la de Primo de Rivera i la de Franco) i el protagonisme cívic i polític dels intel·lectuals durant els anys finals de franquisme i la transició democràtica.
Ara bé, el més rellevant dels darrers 30 anys ha estat la crisi del concepte mateix d'intel·lectual i el predomini d'uns polítics cada cop més professionalitzats i disposats a prescindir dels intel·lectuals com a generadors de pensament i consciència social.
L'elevació del nivell cultural de la població i la revolució de les comunicacions que caracteritzen la societat de principi del segle XXI ha creat un marc referencial força diferent. El nombre de veus, d'opinions i d'interpretacions ha crescut enormement a remolc de les noves tecnologies, que han facilitat la difusió de les idees amb una amplitud i velocitat fins ara desconegudes. Ara bé, aquestes noves tribunes han generat la difusió massiva d'opinions poc jerarquitzades i reconegudes, que entrarien en la categoria que Roger Bartra qualifica "d'opinadors" i que són quelcom força diferent dels vells intel·lectuals. Avui els debats i les tribunes públiques s'han omplert d'opinadors de tota mena, que han envaït el terreny abans reservat als experts. L'opinió política s'ha democratitzat i generalitzat i ha deixat de ser monopoli d'uns pocs.
Però la multiplicació i diversificació d'opinadors ha caminat paral·lela a la incapacitat col·lectiva per elaborar un nou relat sobre la societat i el seu esdevenidor. Predomina el comentarista del present, de la conjuntura, i no pas el pensador sobre la societat, sobre els seus problemes i el seu futur. Així, sembla evident que l'intel·lectual sorgit a principi del segle XX és ja un producte històric irrepetible. Pel maig del 2000 les revistes franceses Esperit i Le Débat van recollir una amplia discussió sobre "la mort de l'intel·lectual", amb una notable varietat d'opinions, la majoria pessimistes. I, a més, el tipus de polític professional que s'imposa, també atrapat pel tacticisme i la conjuntura, considera que els intel·lectuals -si és que existeixen - ja no són útils a la política, perquè no aporten ni idees noves ni projectes renovadors. Però, és cert això?
Delenda est intellegentia ?