Els intel·lectuals i els diners

Fa poques setmanes, Franklin Foer i Leon Wieseltier van dimitir dels seus càrrecs d’editors al setmanari americà New Republic. Tant Foer com Wieseltier eren la columna vertebral de la revista centenària, navili insígnia de la intel·lectualitat liberal americana -un equivalent entre centrisme i progressisme, amb algunes notes conservadores-. El motiu: divergències insalvables amb el propietari i editor en cap de la revista, el multimilionari Chris Hughes, un dels fundadors de Facebook. Les dimissions de Foer i Wieseltier van anar seguides de les de desenes d’editors i col·laboradors del setmanari, noms de gran magnitud, que han deixat la redacció despoblada i incapaç de publicar cap número fins al febrer del 2015.

Joe Nocera, del New York Times, ha qualificat aquesta levée en masse com la rebel·lió del New Republic contra Hughes i el seu nou CEO, Guy Vidra -un jove talent de Yahoo-. És, segons Nocera i altres opinadors, la rebel·lió de la intel·lectualitat d’esquerres, controvertida, heterodoxa i compromesa contra el nou estil de Silicon Valley, els nou-rics, els joves e-emprenedors, i el diner en general. Quan Hughes va comprar el New Republic el 2012 tot semblava pronosticar una lluna de mel sense fi entre els grans intel·lectuals i el nou propietari. Foer, Wieseltier i Hughes van acordar preservar l’essència del setmanari mentre es rellançava i es modernitzava per liderar la transició al suport digital sense oblidar el paper. El 2012 era el punt àlgid de Hughes i el seu marit, Sean Eldridge: joves -31 i 28 respectivament-, ben plantats, rics, ambiciosos, homosexuals i estendards progressistes. Eren un model d’èxit esperançador per a l’esquerra americana.

Però el 2014 els ha canviat la sort. Eldridge ha perdut calamitosament la seva elecció al Congrés pel 19è districte de Nova York, després de gastar una fortuna i d’exercir pràctiques que es podrien considerar compra de vots des d’una organitzada maquinària de lobis i empreses. Per la seva banda, Hughes ha comprovat que el New Republic no era capaç de sortir dels números vermells, que la nova plataforma digital no atreia més visites, i que el seu equip d’editors i intel·lectuals no s’adaptava bé a l’estil jovenívol de Silicon Valley. En aquest punt Hughes va començar a fer els canvis que legítimament podia fer en tant que propietari. Va contractar Guy Vidra i va proposar una estructura vertical i integrada, per convertir el New Republic en una mena de Huffington Post o Vox.com. La resta ja és història.

El joc d’acords i pactes amb el propietari - editor en cap no han estat escassos en la història del New Republic. Marty Peretz, propietari del setmanari durant més de trenta anys, va efectivament dirigir la publicació i va empènyer els seus propis interessos a la línia editorial, com va ser el cas de la defensa aferrissada d’Israel. Tanmateix, Hughes volia anar més enllà i plantejar canvis estructurals a la revista centenària. L’animadversió d’una vella guàrdia intel·lectual amb recel del jovenet ric amb ànsies intel·lectuals ha pogut més que la capacitat d’acordar una transformació intel·lectual i econòmicament rendible que preservés l’inqüestionable nivell cultural de la publicació.

La majoria de crítiques ferotges que han seguit la desbandada del New Republic han apuntat que Hughes, el propietari - editor en cap, no podia fer tants canvis, que havia de preservar la tradició de la venerable publicació, que havia de respectar els veterans intel·lectuals i que els diners no li donaven el dret de decidir certes coses.

Aquest discurs no solament és tronat, també és reaccionari i essencialment propi de la generació dels baby boomers en la seva malaltissa croada contra els seus fills, els millennials. Ja he parlat a les pàgines de l’ARA sobre aquesta problemàtica generacional, no hi tornaré. Aquesta retòrica és també contra el diner; és la rebel·lió de l’intel·lectual contra qui paga. L’intel·lectual en la història ha estat sempre subvencionat per rics o per estats. Però l’intel·lectual occidental -desagraït com és- ha menyspreat qui li ha pagat el capritx de pensar i escriure. Pensar i escriure són imprescindibles perquè un col·lectiu humà avanci, i molts cops pensar i escriure són actes heterodoxos i subversius, que casen malament amb el diner. Malgrat que sigui un matrimoni turmentós, el matrimoni ha aguantat i aguanta.

Hughes no és, ni de bon tros, comparable als grisos directius i funcionaris de les catalanes institucions nostrades que decideixen quins intel·lectuals reben diners i quins no. Hughes no solament té sensibilitat literària i coneixement d’idiomes, és un engagé que vol posar els seus diners a disposició de les causes en les quals creu, encara que això es vinculi a través d’una legítima ambició personal. La resposta de la intel·lectualitat establerta ha estat lamentable, tot i que les dimissions en massa no deixen de tenir un punt de dignitat per a la independència de l’intel·lectual, que admiro profundament.

El cas del New Republic no solament és complex, sinó que és contradictori. En el fons, no deixa de ser l’expressió final de la tòxica desconjuntura occidental entre l’idealisme i el materialisme, hereus del sempitern debat cristià de falsos anatemes entre l’esperit i la carn. Ja ho deia el filòsof jueu Maimònides: si vols estudiar, pensar i escriure, treballa per pagar-t’ho. Potser ja és hora de fer-li cas.