Guillem Frontera va ser un descregut que no va perdre mai l'esperança, un infant pagès que després va ser un adult sofisticat i cosmopolita, un jove dels anys seixanta que s'emocionava amb les cançons pop de l'època però que també era feliç enviant als amics correus electrònics amb exquisides gravacions de jazz i clàssica, un lector exigent, un perspicaç coneixedor de l'art modern, un cinèfil de pedra picada que quan gaudia més de la pel·lícula era quan la comentava. “No sé llegir gaire bé les meves novel·les, però les dels altres, sí”, em deia un dia. Guillem Frontera era, en bona part, els seus gustos, o més ben dit: una educació construïda amb una impressionant amplitud de coneixements i interessos, i també amb una densa experiència vital i una ferma i tossuda voluntat de comprendre el gènere humà. Va ser un irònic, amb la raríssima capacitat de dirigir la seva ironia contra ell mateix en primer lloc. La seva tendència era sempre a rebaixar els seus propis mèrits i enaltir –exagerar– els dels altres, a la contra de les vanitats untuoses i embafadores que abunden en el gremi de la cultura. La seva memòria era un arxiu, la seva intel·ligència era penetrant i ràpida, la seva rialla era freqüent i s'encomanava.
No sé si Guillem Frontera sabia llegir bé les seves pròpies novel·les, però el que és segur és que les va escriure magníficament. Podia haver estat un excel·lent poeta, però se'n va abstenir, crec que a causa d'una espècie d'acord amb el seu amic Jaume Pomar, en els temps que tots dos eren joves i van dirigir el segell La Sínia. Pomar va seguir escrivint versos i Frontera es va centrar en les novel·les, amb uns resultats que cal comptar entre les millors obres de la literatura catalana escrita entre finals del segle XX i començaments del XXI. Novel·les com Els carnissers, La ruta dels cangurs o Sicília sense morts són retrats despietats de les societats capitalistes i les seves fugides endavant, a partir d'una Mallorca corrompuda i amb una relació malaltissa amb els diners. Tiranosaurus retrata i denuncia els padres abusadors d'infants dels seminaris religiosos. Un cor massa madur, La vida dels cossos i els contes de La mort i la pluja són estudis sobre les passions amoroses i els estralls del temps. L'adeu al mestre és una sàtira de l'especulació econòmica dins el món de l'art, amb caricatura inclosa del fenomen produït al voltant de Miquel Barceló. Després hi ha els escrits sobre art (recollits en part al volum L'art i la vasa), els milers d'articles dedicats a la política i la cultura del seu temps, la tasca com a director literari de l'editorial Ensiola i un llarguíssim etcètera que converteixen Guillem Frontera en un vertader homenot de la cultura catalana del nostre temps.
Però, per damunt de tot això, Guillem Frontera va voler ser un escriptor. I ho ha estat: un dels més valuosos que hem tingut, que tenim. Algú que en el tracte personal, com a les pàgines de les seves novel·les, ens fa venir ganes de saber ser intel·ligents com ho era ell.
