En plena primavera de la intel·ligència artificial –de fet, computacional–, una nebulosa de pànic ha envaït l’esfera pública. L’arribada en poques setmanes de diferents desenvolupaments tecnològics com GPT, Bard, Sydney o GPT4 ha fet saltar l’alarma en diferents àmbits de la societat sobre la pèrdua de control de l’home sobre la màquina i, més important encara, de discerniment entre certesa i falsedat.
Són raons suficients per frenar l’embranzida tecnològica i asseure’s a regular-la, com han proposat òrgans com el Future of Life Institute. Però més urgent és plantejar-nos les causes i la responsabilitat individual i col·lectiva d’aquest tren descarrilat que és la tecnologia computacional. És el tren que domina la raó del nostre temps: una raó tecnodigital que en l’educació camina cap al rendiment en els resultats en comptes de cap a l’experiència de l’aprenentatge; cap a l’optimització de la maquinització en comptes de cap a la singularitat en el món del treball (l’any 2025 només la meitat de les feines seran fetes per humans), i cap a l’ultrarrealisme de la còpia en comptes de cap a la creació temptativa en l’àmbit artístic –incapaços de distingir una fotografia real de muntatges fets per bots, ja siguin del papa Francesc vestit amb roba de disseny o de campanyes publicitàries d’Amnistia Internacional denunciant violències policials.
Res de tot això és nou. Marc Bloch, fa quasi un segle (1930), ja ens advertia que el que caracteritza la civilització contemporània és la velocitat, mentre que Paul Valéry recordava l’any 1935 que en el passat “l'únic que apareixia com a novetat eren solucions o respostes a problemes o preguntes molt antics, sinó immemorials”. Per contra, l’èxit del progrés tecnològic explora el que és desconegut i anuncia la promesa de la catàstrofe. Com ens diu Paul Virilio a L'accident original (Amorrortu, 2010), “inventar el vaixell de vela o de vapor és inventar el naufragi; inventar el tren és inventar l'accident ferroviari”. Avui estem en condicions d’afirmar que haver inventat el processador va ser anunciar la catàstrofe actual: el col·lapse de la intel·ligència humana com a únic motor, i temporitzador, de la civilització.
Pensadors com Yuval Noah Harari han acusat l’era de la IA d’haver “piratejat el sistema operatiu de la civilització humana.” La metàfora és simptomàtica, perquè remet directament a l’invent que ha determinat el llenguatge universal: de l'OS (sistema operatiu) a Windows (finestra). Bill Gates, l’home responsable de tot plegat, és menys categòric que Harari. Amb el privilegi de travessar pel carril central de la història, Gates considera que són cinc els grans capítols de la revolució computacional: el microprocessador, l'ordinador personal, internet, el telèfon mòbil intel·ligent i ara la IA.
A tots ells ens hi hem acostumat, i de tots n’hem obtingut rèdits. Google ofereix des de fa temps traduccions automàtiques que han pervertit una feina d’artesans de les paraules; el mateix gegant californià ens proposa les primeres frases dels correus electrònics des de bon matí i poca resistència hi oposem, o bé ens ofereix al cercador tota la informació que ens cal, o més, amb els mateixos biaixos de gènere, raça, classe i geopolítics que hi ha a la societat. Ens cal fer un exercici de consciència sobre quins han estat els bons i mals usos en el passat i rectificar-los.
Cal també que des de les universitats i els centres d’investigació es repensin les relacions entre innovació i emprenedoria, i entre creació i monetització. El camí del progrés tecnològic l’han dictat les institucions universitàries d’elit anglosaxones, de la mà de grans plataformes empresarials –amb Silicon Valley com a cas més reconeixible, abastit d’antics estudiants de Stanford–. Amb finançaments inabastables per a la resta del món, han creat la cultura de la celebració per cada start-up triomfant i d’admiració per cada geni centennial convertit en milionari. S’ha creat, amb tot això, un imaginari de l’èxit social basat en l’enriquiment generat per noves capacitats posthumanes que encarreguem a les màquines. És, per tant, intel·ligència subrogada, però humana i ideològica.
També ens seria útil mirar enrere per prendre nota de les derives en aquest llarg camí. Als anys 30, el matemàtic Alan Turing va treballar desxifrant els codis de la màquina nazi Enigma i d’allà en va sorgir el primer model algorítmic: la màquina de Turing. A finals dels anys 90, uns enginyers un pèl il·lusos van inventar l'internet (world wide web) com a eina d’intercanvi d’informació entre científics d’arreu del món. Cap d’ells preveia el rumb actual ni hi va contribuir. Per això convé estar alerta davant del cinisme de directius i gurús tecnològics que renuncien a les seves posicions, com és el cas de Geoffrey Hinton a Google, o adverteixen dels riscos actuals de la IA, com ha fet el director científic de Microsoft, Eric Horvitz, que anteriorment havia finançat l’start-up mare de tots els ous: Open AI. S’espanten per l’acceleració del monstre que van alimentar en una perillosa alquímia entre recerca i indústria posthumanista. Hinton va deixar ja fa anys la seva tasca docent i de recerca a la Universitat de Toronto, mentre que Horvitz es va doctorar a la Universitat de Stanford amb una tesi sobre intel·ligència artificial fa més de 30 anys.
A la universitat del futur no hem de ser innocents com als inicis d’aquest tren tecnològic, sinó plantejar noves metodologies i utopies de la mà de la tecnologia a fi d’evitar distopies tecnològiques que busquen substituir l’home per un “cervell sense òrgans”. Si entenem la intel·ligència posthumana com una oportunitat, podrem empènyer la labor de recerca lluny d’antics i actuals pecats com la hiperproducció acadèmica o l’acumulació quantitativa d’informació, i portar la labor educativa cap al qüestionament, la imaginació i la col·laboració, posant el focus en la singularitat més que no pas en les competències. Per alguna raó els bots de GPT resumeixen tan bé un llibre però escriuen tan mala poesia.
Com bé ha argumentat Noam Chomsky, la ment humana no busca afegir dades il·limitadament a un gran sac, sinó crear les explicacions necessàries entre elles. No fem de l’excés del data el nou fetitxe del nostre temps, i valorem el just equilibri entre creativitat i síntesi que encara fa del nostre cervell un estri inigualable.
