El retorn de Michelle Bachelet a la presidència de Xile és un bon presagi per a Sud-amèrica i el conjunt de Llatinoamèrica. Les qualitats humanes i la capacitat política extraordinàries que va demostrar durant el seu primer mandat com a presidenta xilena, entre el 2006 i el 2010, i, més endavant, com a directora de l'Organització per a la Igualtat de Gènere de les Nacions Unides, ONU Dones, li han valgut un reconeixement internacional merescut. Bachelet és avui un model important al nostre continent.
La seva victòria aclaparadora a principis de desembre posa de manifest que el poble xilè, com la resta de pobles de la regió, desitja un desenvolupament veritable: un augment de la riquesa que vagi acompanyat d'una distribució equitativa dels recursos, de modernització tecnològica, d'una reducció de les desigualtats i de drets universals.
D'altra banda, l'elecció de Bachelet dóna un impuls indiscutible al procés d'integració llatinoamericana: ella sempre ha donat un suport entusiasta a les iniciatives en favor del desenvolupament conjunt de la regió i la unitat política regional. Per adonar-se'n, n'hi ha prou recordant la seva aportació decisiva per a la fundació i la consolidació de la Unió de Nacions Sud-americanes, de la qual va assumir la primera presidència, i per a la constitució de la Comunitat d'Estats Llatinoamericans i Caribenys. De fet, mai no hi ha hagut tants caps de govern llatinoamericans compromesos amb aquest procés.
Durant la segona volta de les recents eleccions, vaig ser a Xile per participar en un congrés internacional organitzat per la Comissió Econòmica per a l'Amèrica Llatina i el Carib, el Banc Interamericà de Desenvolupament, el CAF-Banc de Desenvolupament de l'Amèrica Llatina i l'Institut Lula en què es debatien precisament les perspectives de la integració regional. Al llarg de dos dies, 120 líders polítics, socials i intel·lectuals dels nostres països vam examinar la situació actual i vam establir una agenda concreta per al desenvolupament i la integració regional.
Vam entaular debats francs sobre la posició de Llatinoamèrica en l'economia mundial, l'arquitectura político-institucional de la integració i el paper de les polítiques socials -especialment pel que fa a la lluita contra la pobresa-; sobre les cadenes de producció industrial supranacionals, les grans multinacionals llatinoamericanes i els vincles en matèria fiscal, tributària i energètica; sobre la cooperació financera i els mecanismes d'inversió, els drets humans i dels treballadors, la protecció del patrimoni mediambiental i la diversitat cultural.
Es va assolir un consens ampli sobre la necessitat d'integració, que, amb independència de la ideologia dels governs, té un interès pràctic per a tots els nostres pobles i països. En un moment en què diverses regions del món estan immerses en processos d'integració i formen blocs econòmics i polítics, no tindria cap sentit que Llatinoamèrica i el Carib no s'unissin.
Durant segles els nostres països s'han donat l'esquena i tots som ben conscients de fins a quin punt aquest fet ha tingut conseqüències desastroses, ja que ha afavorit la feblesa geopolítica i l'endarreriment socioeconòmic. La integració no és en cap sentit un moviment contra els països més desenvolupats i industrialitzats -amb els quals volem enfortir els nostres vincles a tots els nivells-, sinó que és una afirmació de la nostra pròpia regió. L'aprofundiment en la integració llatinoamericana -en el terreny polític, cultural, social i econòmic i també en matèria d'infraestructures- és un camí lògic i natural per poder aprofitar millor la nostra proximitat territorial i cultural i descobrir els nostres avantatges competitius. Això deixant de banda el fet que, sens dubte, plegats podrem defensar millor els nostres drets en l'àmbit internacional.
Durant l'última dècada hem fet progressos extraordinaris en matèria de la cooperació. S'ha incrementat la confiança i el diàleg substancial entre els nostres països, cosa que ens ha permès formar la Unió de Nacions Sud-americanes i la Comunitat d'Estats Llatinoamericans i Caribenys. A més, les nostres relacions econòmiques han augmentat de manera significativa. El comerç, per exemple, ha crescut a un ritme impressionant. El 2002, segons dades de la Comissió Econòmica per a l'Amèrica Llatina de les Nacions Unides, el comerç intraregional a Sud-amèrica tenia un valor de 33.000 milions de dòlars; el 2011, el seu valor ascendia a 135.000 milions. Durant el mateix període, el valor total del comerç intraregional a Llatinoamèrica va passar de 49.000 a 189.000 milions de dòlars. En aquest àmbit, les oportunitats de creixement són enormes: representem un mercat de prop de 400 milions de persones i, a hores d'ara, tan sols hem explorat una petita part del nostre potencial comercial.
El mateix es pot dir de les inversions. Les empreses de la regió s'estan internacionalitzant i estan invertint en els seus veïns. Fins fa deu anys les inversions industrials brasileres a Llatinoamèrica eren minses. Avui dia existeixen centenars de plantes de producció situades en més de 20 països finançades des del Brasil. I afortunadament també s'està produint el procés invers: cada cop hi ha més empreses argentines, mexicanes, xilenes, colombianes i peruanes, entre d'altres, que fabriquen béns al Brasil destinats al mercat brasiler.
Malgrat tot, és evident que cal anar molt més enllà. No n'hi haurà prou amb les perspectives a curt termini. He destacat en altres ocasions que cal pensar d'una manera veritablement estratègica, amb idees valentes i innovadores. Cal que anem més enllà dels governs, per fonamentals que siguin. La integració és un objectiu meravellós que només assolirem si aconseguim implicar en el procés la societat civil de tota la regió: els sindicats, les empreses, les universitats, l'Església, els joves.
Hem de fer entendre a tothom tot el que podem guanyar en matèria de benestar econòmic, sobirania política, igualtat social i progrés cultural i científic si unim els nostres destins.