Insults i falta d’empatia
El dia que va anunciar que es presentaria per ser president del PP, Alberto Núñez Feijóo va pronunciar una d’aquelles frases que expliquen tota una època: “No vinc aquí a insultar Pedro Sánchez”. Per descomptat, Feijóo estava fent una esmena a la totalitat a l’estil del descavalcat Pablo Casado, que a Pedro Sánchez li va dir traïdor, mentider compulsiu o president d’un govern il·legítim, entre altres floretes, i estava anticipant un suposat retorn al centre per la via del respecte a l’adversari.
Però aquí el més substancial va ser l’anunci: a quin nivell ha baixat l’acció política que la principal novetat que anuncia un nou aspirant per marcar diferències és que no insultarà?
Si Feijóo compleix la promesa, hi sortirà guanyant la política, i no em refereixo només a les formes, que també, sinó al fons: prou problemes tenim la gent com per carregar amb la crispació dels polítics. Sempre ha estat així, però ara més, o ara com mai. Si enmig d’una pandèmia, d’una guerra a Europa amb milions de refugiats i d'un encariment en cascada dels preus de gairebé tot el missatge és l’insult, aleshores l’insult ja no el rep l’adversari polític sinó la gent.
És contradictori amoïnar-se per la salut mental de la societat, o fer polítiques de benestar, i que l’acció política sigui una diària exhibició de malestar. És contradictori perquè és antic i perquè demostra una lamentable falta d’empatia amb els problemes de la societat, com això que ha fet la CUP d’ensenyar uns cartells de "no a la guerra" al cònsol d’un país atacat.
