L'insult dels estalvis municipals
Un dels errors més ostentosos de la Transició va ser dotar els municipis d'una autonomia excessiva per, en acabat, articular-los amb un sistema electoral aberrant. És a dir, utilització de recursos i poders en mans de potencials irresponsables. A la majoria de països que ens envolten el sistema fa que l'alcalde sigui investit pel 51% dels vots populars –el sistema de dues voltes francès és molt representatiu; també l'italià–. A Alemanya, per exemple, la majoria d'alcaldes són elegits individualment, amb independència de la composició del consistori. L'alcalde és una figura important i, per tant, ha de quedar clar que compta amb l'acceptació indiscutible de la majoria dels votants. Una mena de president de república local, vaja.
El sistema municipal espanyol és una còpia del lamentable sistema electoral parlamentari. Aliances entre partits, acords partidistes, etc., fan que pugui arribar a alcalde l'element més inversemblant. N'hi ha de tots colors. El cap i casal n'és ben representatiu: és alcaldessa de Barcelona una persona el partit de la qual només ha rebut una cinquena part dels vots dels ciutadans, sense ni tan sols ser la llista més votada. Davant les vergonyoses negociacions que tenien lloc als ajuntaments elegits l'any passat, alguns dels contertulians radiofònics repetien contents: "Això és fer política!". Quina quantitat de xarlatans de quota que tenim! No senyors, no. Això és una llei electoral idiota que no té parangó a Europa. És així que els consistoris han esdevingut ridículs organismes que pretenen emular Westminster, amb majories, amb oposició, amb mocions de censura (mocions de censura, mare de Déu!). I tot de l'alçada de pal de galliner –curt i ple de merda.
El resultat final és similar al que obtenim en els Parlaments ibèrics peninsulars: arriben als ajuntaments els pitjors. Que hi ha –més aviat, hi ha hagut– bons alcaldes? Sí. Però pura sort. El sistema no estimula el millor ni permet passar comptes amb les persones. Així hem aconseguit tenir ajuntaments representatius dels pitjors vicis del país: nepotisme, corrupció, favoritismes, xafarderia, enveges ridícules, fer aquelles feines que no es tenen assignades per deixar de fer les pròpies, abocar-se a tot allò que no es pot mesurar (serveis socials, solemnes declaracions universals), etc. El resultat final és el d'uns municipis mal gestionats i que han destrossat el territori com ningú (ni el franquisme) havia estat capaç de fer abans –som molts els que estem indignats de veure com els ajuntaments devasten cada dia els paratges que encara no havien estat prou magrejats–. La realitat és tossuda: tenim els pobles i ciutats més lletjos d'Europa. Agafin el cotxe, viatgin i observin.
Sempre he estat partidari del finançament dels organismes públics a partir dels seus propis impostos. Vull dir que cada institució disposi lliurement només dels impostos que recapta. Altrament es produeixen alteracions (com les que provoca el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya) en què unes institucions xuclen de les altres. I sempre hi ha algú que és el que distribueix el transvasament de fons segons li convé. Així tenim les diputacions, que no són res més que menjadores –on es reparteixen diners segons simpaties– i també altres organismes que financen poliesportius i casals culturals, rotondes, escoles innecessàries i altres boniques animalades.
Com a mostra, he consultat d'on provenen els ingressos de 3 municipis. He agafat Barcelona, una població mitjana de més de 100.000 habitants i un poblet de 700 habitants. He observat que, com a mínim, el 40% dels seus ingressos provenen de diners que els transfereix l'Estat, la Generalitat i les diputacions. Aleshores, què volen dir quan parlen d'"estalvis municipals"? ¿Provenen del que els transfereixen altres administracions? I si tenen necessitat d'aquestes aportacions que els fan altres, per què les reclamen si després no les gasten totes? ¿De veritat tenen estalvis i no m'han abaixat l'IBI? ¿Realment els sobren diners mentre els seus polígons industrials, a tall d'exemple, són una vergonya infecta? Si de veritat tenen excedents, que els retornin a qui els ha posat.
Aquestes revoltes d'alcaldes indignats parlant dels "seus estalvis" em semblen ofensives. D'un populisme vergonyós. Definitivament, caldrà que els neerlandesos vigilin on van a parar els diners que ens donaran –sobretot, que no arribin als ajuntaments!–. Altre cop: calen reformes. Copiar dels països que tenen institucions fiables. Amb sistemes que saben encimbellar alcaldes responsables que responen davant del contribuent. Sistemes que fan difícil que frívols irresponsables arribin als ajuntaments.