Instruccions per a la nit de Reis
Just al costat de les sabates que posàvem al balcó, els meus pares ens feien deixar un bol d’aigua per als camells dels Reis i unes copetes de conyac per a Ses Majestats. La carta que havíem escrit amb les nostres peticions, a casa no la donaven per bona si no començava amb un "Moltes gràcies per tot el que em vau portar l’any passat", inclosa alguna referència al molt que havíem jugat amb aquell regal, i havia d’acabar amb alguna frase del tipus "Però tot el que Ses Majestats vulguin serà ben rebut". Les sabates havien d’estar ben llustrades, perquè no era qüestió de donar mala imatge davant aquells senyors que havíem vist passar a la cavalcada, agafats als barrots de les finestres de l’edifici de La Caixa, a la Via Laietana.
L’endemà al matí, a les sabates, hi havia caixes de cigarretes i monedes de xocolata. I enmig de l’esvalotament general, un s’imaginava els Reis bevent-se el conyac de totes les cases, però sabia que no els faria mal perquè per això eren mags.
Ho recordo prou bé perquè me n’hagi quedat el perfum de la intenció que hi havia al darrere d’aquella organització familiar. L’aigua per als camells es comenta sola, i les copes de conyac, també: era l’època que encara berenàvem pa amb vi i sucre, i per Nadal ens posaven copa de xampany a taula. Però, sobretot, una carta als Reis no podia ser una simple llista com el que dona ordres, calia tenir memòria i ser agraït, i quan algú et regalava alguna cosa, calia donar valor al seu gest abans que a la teva satisfacció. I calia ser polit, esclar, que encara faltaven molts anys perquè els texans estripats fossin normals.
