La insostenible lleugeresa de la interpretació del vot

En la darrera nit electoral, i d’una sola tacada, un 42 per cent de la ciutadania amb dret de vot va quedar esborrada de la realitat política catalana. Això sense comptabilitzar els que ni tan sols tenien aquest dret. La mirada, inevitablement, va quedar fixada en els diputats aconseguits per cada partit i en les futures possibilitats de formar govern. I les valoracions dels resultats fetes pels mateixos partits i molts analistes van quedar atrapades en la comparació entre els diputats aconseguits ara respecte als de les anteriors convocatòries electorals.

Atenent les conseqüències futures de la realitat fixada al Parlament, des del punt de vista polític i informatiu, és comprensible que des de llavors pràcticament mig país s’hagi quedat a les fosques de tota valoració política. Però que mig país estigui a les fosques no vol dir que hagi desaparegut. L’abstenció és un fet social tant o més rellevant que la participació, i mereix molta atenció. Tant és si es tracta de desconeixement per aïllament, de desinterès per desvinculació de la cosa pública o d’una abstenció racionalment fonamentada –tres tipus d’abstenció ben diferenciades–, l’autoexclusió de la decisió parlamentària, a més del seu impacte electoral, té causes i conseqüències socials molt rellevants.

Ara bé, la ignorància de l’existència de mig país sobretot porta a fer valoracions ridícules sobre el comportament polític de l’altre mig que resta visible. Per l’extrem dels vencedors, les anàlisis confonen el veritable significat de la representació de ser primers, segons o tercers amb la realitat del suport obtingut. Així, pràcticament el 28, 22 i 14 per cent dels vots obtinguts pel PSC, Junts i ERC sobre el 58 per cent de participació no passen de ser uns raquítics 16, 12 i 8 per cent, respectivament, de vots sobre el total del cens. I si hi suméssim els que no són al cens, encara seria menys sobre el total de catalans. Vol dir que parlar de grans canvis causats a Catalunya per la política de retrobament i concòrdia, o suggerir la gran capacitat d’arrossegament d’un líder o, encara, el fracàs d’una determinada estratègia, són exageracions que ratllen la falsedat.

D’altra banda, si anem a l’extrem dels últims llocs, sobre el total del cens, en realitat Vox no passa del 4,6 per cent del vots, la CUP del 2,4 i Aliança Catalana, del 2,2. No em semblen, per a bé i per a mal, xifres especialment rellevants. I queda a part el cas de Comuns Sumar, esclar, que després de fer caure el govern i no obtenir representació just a les circumscripcions que se suposa que defensaven amb més urc han perdut dos diputats i sobre el cens han obtingut un 3,4 per cent dels vots. Una “força” amb la qual encara pretenen pontificar sobre si el país ha fet un tomb a l’esquerra i determinar quin és el govern legítim que volen els catalans.

I ja que amb aquests darrers resultats electorals hi ha qui vol certificar –per enèsima vegada– la mort de l’independentisme, també és convenient recordar un parell o tres de coses. Una, que per la mateixa raó que hem comentat abans, els resultats favorables o contraris a la independència d’una enquesta feta al conjunt de la població no són indicatius del que farien els qui realment fossin convocats a votar en un nou referèndum i, efectivament, hi participessin. El resultat efectiu el donarien aquests darrers, i és previsible que la participació i l’abstenció en un referèndum d’autodeterminació no es repartissin de manera homogènia entre els sí i els no.

Tampoc no són legítims els càlculs de suport a la independència a partir del resultat d’unes eleccions parlamentàries. Les darreres enquestes del CEO mateix indiquen que un 19 per cent dels votants del PSC, un 35 per cent de Comuns Sumar i –agafeu-vos– un 12 per cent de Vox es declaren favorables a la independència de Catalunya. Comptar ara el suport a la independència només amb el vot dels partits explícitament sobiranistes és un error. I, finalment, encara una tercera consideració. Quan es pregunta pel suport a la independència mai no es precisa una cosa tan rellevant a l’hora de prendre la decisió d’aquesta magnitud com és saber les condicions en què es produiria i les conseqüències previsibles. No és el mateix si el vot favorable tornaria a implicar repressió policial i judicial o amenaces econòmiques i d’aïllament o si es faria en un marc de joc net democràtic. I és que ja hauríem de saber que no és el mateix una opinió que expressa un desig abstracte en una enquesta que un vot a les urnes que determinarà unes conseqüències concretes.