La insostenible lleugeresa d'un 'hi'

La Laura m'escriu per plantejar-me un dubte que trobo apassionant, perquè toca un d'aquells punts en què l'obsessió per no perdre identitat pot acabar desenfocant, i empobrint, la rica i sàvia complexitat de la llengua.

El dubte, explicat simplement, és si cal o no cal un pronom hi en un cert context. La cosa va anar així. Havent rebut un correu com aquest, "Si vas, ja m'explicaràs què diuen", la Laura -tipa de deixadesa lingüística- no es va saber estar de respondre: "Posa algun pronom, de tant en tant!"

L'amic li va replicar: "Tens raó, Laura, però tu també te n'has deixat un". I la va intentar convèncer que hauria d'haver escrit "Posa-hi algun pronom, de tant en tant!"

Això va originar una polèmica que s'ha estès i ha acabat implicant parents i coneguts. La Laura manté que el que va escriure està bé però una amiga entesa en sintaxi afirma, categòrica, que si no hi ha hi no és gramatical. I ara volen el meu parer.

Abans de dir-hi la meva repetiré el que sempre ens deia Joan Solà. La gramàtica és un intent d'explicar la intuïció. N'és un derivat. I, per això, cap parlant pujat en un català genuí ha de permetre mai que una teoria gramatical li corregeixi la intuïció.

Ben al contrari: quan xoquen, cal polir la gramàtica, fer-la prou subtil per acollir el que sembla excepció.

Corregir la intuïció gramaticalment és com dir que la Lluna ha fet tard perquè no ha eclipsat el Sol a l'hora exacta que uns astrònoms van predir que ho faria.

Armat amb aquesta premissa, demà ho remataré.