(In)seguretats
Em temo que no cal ser Einstein per entendre que la planificada reducció de la campanya electoral al binomi ETA/okupes opera com a extrema síntesi –de dreta extrema– de tot plegat. És la simplificació d’allò mateix que, amb altres paraules, deia un dels més nostrats propietaris de la finca del 78, Emilio Botín, el 2014: "Me preocupan Catalunya y Podemos". Podríem rebobinar en els annals de la història per comprovar, cita rere cita, com els fantasmes del règim són atàvics i estructurals i com els enemics interiors –i les fòbies persecutòries– són sempre els mateixos. Però si volen parlar d’inseguretat, doncs som-hi. Primera inseguretat quotidiana estructural gairebé desapareguda en campanya: un 30% de la societat catalana, màxim històric, ja està en risc d’exclusió social. Segona: Catalunya continua encapçalant el rànquing anual de desnonaments, amb 8.574 el 2022. Tercera, d’emergència climàtica: portem acumulats els cinc anys més calorosos de la història i, contra el que suggeria la pel·lícula Don’t look up, fa mesos que mirem amunt. Quarta: 1.202 dones assassinades des de 2003. Cinquena: 2.390 migrants morts a la Mediterrània l’any passat, com denuncia Top Manta des de la Biennal de Venècia. Sisena: una maleïda guerra incerta i els pressupostos més militaristes de la història. Faríem un set amb una llista que podria ser infinita. I que genera múltiples inseguretats, foten la vida enlaire i fan por –i és valent reconèixer-ho.
Cadascú viu la fira com li va, això rai. Tampoc no cal ser Hannah Arendt per saber que, en societats jeràrquiques i classistes, les pors oficials, amplificades i distribuïdes porta a porta són les que dicta el poder. I això sí que fa feredat. Un dia, després de ser condemnat per corrupció, Silvio Berlusconi va etzibar que "la veritat no canviava res". Lamento dir que, en el seu cas i en el de les ocupacions, tampoc. A propòsit de la infreqüentíssima prevalença de les ocupacions d’habitatge habitual que ningú defensa –el que es produeix en el 99,9% dels casos són ocupacions de pisos, locals o naus buides–, un dels darrers informes interns sobre ocupacions dels Mossos d’Esquadra era prolix, hiperrealista i alhora diàfan. Començant pel primer paràgraf de la introducció –i cito literalment–: "El dret a l’habitatge, reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, és una necessitat bàsica de les persones que facilita una vida digna. Tot i que aquest dret també està reconegut a la Constitució espanyola (art. 47) i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (art. 26), l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un element determinant en la generació de desigualtats socials a Catalunya. De fet, en el marc del sistema capitalista i de l’evolució de l’economia espanyola des de la fi de la dictadura, l’habitatge s’ha convertit en un bé subjecte a l’especulació, en el que ha primat l’interès econòmic per sobre de l’interès social". Paradoxa: els que tant convoquen la policia com a solució per a tot, podrien llegir-se els informes d'aquells que invoquen. Que es comença invocant la teologia de la seguretat i s'acaba detenint monitors d'esplai.
Perquè aquell extens informe –que constatava la "perversió d’un dret històric" com és el dret a l’habitatge– tipificava, comarca a comarca, tres dinàmiques ben distintes: les ocupacions socials, nascudes de la necessitat i la vulnerabilitat vital; les okupacions ideològiques, vinculades als moviments socials alternatius; i les ocupacions criminals amb fins delictius. Deia més. Que el gruix essencial remetia a les ocupacions socials, que es produïen per quatre factors simultanis: atur; desajustament entre el preu de l’habitatge i les rendes familiars disponibles; existència d’un parc d’habitatges buits, i manca de pisos de protecció oficial. Aquell informe conté molta més veritat que tot el que han sentit aquests dies. Perquè el que genera una espessa impotència i una crònica inseguretat és que en els darrers 15 anys els poders públics, els que rescataven amb 50.000 milions els forats de la banca privada, no han fet res per revertir de debò l’emergència residencial estructural que corca el present i hipoteca tot futur.
En una recent conversa amb una API –improvisada i imprevista, però serena– vam acabar parlant de la qüestió i, per un moment, l’acord semblava possible, però el capitalisme rendista li va passar per sobre. Em va argumentar, reconeixent la problemàtica de l’habitatge com a neuràlgica, que per a ella es tractava finalment d’equilibrar i conciliar dos drets: el dret a la propietat i el dret a l’habitatge. Només li vaig saber respondre amb dades acumulades d’una asimetria brutal i abissal. Recordant-li que en els darrers 15 anys 300.000 famílies havien estat desnonades als Països Catalans. I que en el mateix període de temps no coneixia cap propietari que hagués perdut casa seva definitivament pel fet de ser propietari. O dit d’altra manera: que cada dia veig i visc decisions judicials i accions policials per restablir el dret a la propietat. I que, en el mateix període, no en conec cap per garantir el dret a l’habitatge i combatre l’especulació, que és un mandat pretesament constitucional recollit a l’article 47. Aquesta desigualtat absoluta és la que genera una estructural inseguretat vital.
A l’escola pública ens ensenyaren que l’autoritat es demostra sempre defensant el feble davant el fort i no a la inversa, com és costum, norma i regla. Eleccions municipals a la vista, sí; però no dubtin que l’endemà el sistema continuarà escopint que si vols casa, vagis al banc, i si vols salut, contractis una assegurança privada. Que si vols escola no segregada, tiris cap a la concertada. Que si vols tirar endavant amb una carrera, facis tres MBA a preu d’or. Que si vols moure’t, cotxe privat. Que si et cal cuidar els éssers estimats, residència privada. Que si vols feina; enfilis l’ETT. Que si vols seguretat, contractis protecció privada. Motius de sobres, efectivament, per sentir-se del tot insegurs amb els que ja no poden assegurar que el futur serà millor i s’entesten a empitjorar-lo. Massa obvi, fa massa temps, que els qui fa molt van obrir l’espoleta de la demolició antidemocràtica i antisocial són avui els veritables antisistema, que converteixen en mercaderia tot allò que s’havia conquerit, lluita a lluita, com a drets universals. Només els queda un petit destorb en el camí: les urnes. Perquè ells també tenen pànic: a la democràcia. Si diumenge van a votar, provin de recordar-los-ho. Que ja deia Goytisolo que som milions i, malgrat que s’ho creguin, el planeta no és seu.