La inseguretat, el principal problema

En l’edició del Baròmetre publicat a Barcelona fa una setmana, la inseguretat continua sent el primer problema dels ciutadans. Una bona ocasió per fer una reflexió sobre el que entenem per inseguretat, i quins problemes hi ha darrere d’aquest mot. Penso que l’origen de la sensació d’inseguretat és múltiple i molt divers, com ho són les responsabilitats i les eines per disminuir-la. Sé, a més, que han aparegut nous atacs a la seguretat que encara no són prou visibles per a tothom i que no han estat prou combatuts pels governs.

1. Orígens humans, orígens naturals i orígens tecnològics. Molts dels atacs a la seguretat són conseqüència de l’actuació de les persones, tant si es tracta de fets delictius com simplement d’actes irresponsables. Altres són provocats per fenòmens naturals com inundacions, llampecs o terratrèmols. El paper dels governs és molt diferent en aquest cas, i la seva actuació té una dimensió important de tipus preventiu. I, com he comentat altres vegades, el progrés tecnològic ha anat creant noves eines que han significat un gran augment de capacitats personals, però que alhora han fet més fàcils i potents algunes actuacions humanes de caràcter perillós.

La coincidència de la globalització econòmica i sanitària, la transició digital i la reacció de la natura a la sobreexplotació per part de l’espècie humana, ens ha situat en una nova etapa que pot ser d’un gran progrés, però que augmentarà la nostra inseguretat, ja que experimentarem atacs des d’orígens molt diversos. Em preocupa que la consciència, tant personal com social, dels diferents perills no és proporcional a la seva importància real. Alguns dels nous perills s'estan infravalorant, fet que provoca que les mesures de prevenció siguin en molts casos insuficients.

2. Prevenció, responsabilitat, regulació i sanció. Les dues primeres paraules comporten exigències tant per als ciutadans com per als governs, mentre que les altres dues queden limitades a l’actuació de les institucions públiques, actuacions que sovint generen conflictes i limitacions amb els desitjos, i fins i tot amb els drets, dels ciutadans. És evident que en una utòpica societat de persones molt responsables i autoregulades, el paper de la regulació governamental seria molt residual; però, per contra, una societat amb una obsessiva actitud de defensa dels drets personals sense prou consideració amb els seus límits pot generar un model de convivència amb importants dosis d'inseguretat, i alimentar una sensació d'incapacitat dels governs per garantir la tranquil·litat dels ciutadans. Hem viscut casos d’aquests.

3. La llibertat digital. En general, encara no som prou conscients del que suposa l’extraordinari desenvolupament de les tecnologies digitals i la globalització de les xarxes de comunicació en l’increment de les oportunitats d’accions que atemptin contra la seguretat, tant personal com col·lectiva. 

En l’espai físic, s’han anat establint al llarg del temps eines i regulacions que han reduït les ocasions d’actes contra la seguretat. Entre molts altres, els semàfors a les cruïlles, els límits de velocitat a les carreteres, les claus i els sistemes d’alarma als espais privats, els controls de fronteres i l’obligatorietat d’identificació en són exemples. Aquestes eines, juntament amb unes legislacions reguladores i sancionadores contra les infraccions, han aconseguit despertar la responsabilitat de les persones i crear la por a les sancions. S’ha produït una millora en la sensació d’augment de la seguretat, a canvi d’acceptar com a normals uns límits a la llibertat d’actuació. La majoria dels governs han fet una bona feina, malgrat que alguns han anat més enllà del que calia en la limitació de llibertats, i també altres han utilitzat les noves eines per a interessos de caràcter polític. No són pas innocents...

L’obertura accelerada d’un nou espai digital i global, juntament amb l’aparició de noves eines, ens ha portat a un nou escenari que es caracteritza per la facilitat, la llibertat i la gratuïtat. Ara és possible l’accés a la privacitat personal sense coneixement de l’afectat, l’apropiació de dades i coneixements de persones o d’organitzacions públiques o privades, la destrucció o la interrupció malintencionada del funcionament de mecanismes físics o administratius, la fàcil suplantació de personalitat, la utilització econòmica, en alguns casos legal i en molts delictiva, d’aquestes possibilitats, i fins i tot la seva utilització com una nova arma per a enfrontaments polítics. El nou concepte de moda, el ciberatac, pot tenir per víctima tant un govern com una empresa o el veí del segon segona.

4. Urgència de regulació i de negociació. Quan creixi la consciència del que està passant, la preocupació per la inseguretat seguirà augmentant en les enquestes. No pot ser que es permeti aquest desconeixement general, i que no es negociï una regulació global. No pot ser que es deixi que unes poques macroplataformes americanes i xineses controlin i regulin el nou espai. I no pot ser que els governs no negociïn un acord de no utilització d’armes digitals, com es va fer amb les nuclears al segle passat. Les seves conseqüències poden ser molt greus.