La inquietant acció de Putin a Síria
És evident: no hi ha cap solució bona per a Síria. Amb més exactitud: no hi ha cap solució bona des d’aquell dissabte negre de finals d’agost del 2013, quan encara hi havia una oposició moderada, quan l’Estat Islàmic encara no havia sortit dels llimbs, i quan Barack Obama, en un espectacular canvi de rumb, va renunciar, in extremis, a aturar la maquinària de guerra de Damasc, que acabava de traspassar la línia vermella fixada pel mateix president nord-americà: l’ús d’armes químiques.
Però això ja no té remei.
A l’infern de les males solucions, però, n’hi ha una que és encara pitjor i que és probablement la pitjor de totes: la de Vladímir Putin.
1. Els atacs aeris russos s’han concentrat prioritàriament a les regions d’Idlib, Homs i Hama, zones en què l’Estat Islàmic no està implantat, segons tots els observadors independents, com ara Jihad Watch i altres grups que estudien els vídeos publicats per les mateixes autoritats russes. Això vol dir que el seu objectiu primordial no són els jihadistes sinó tota l’oposició, demòcrata sobretot, al règim de Baixar al-Assad.
2. L’objectiu d’aquesta intervenció, amb prou feines dissimulat, no és contribuir a la “lluita contra el terrorisme” proclamada pels propagandistes del Kremlin, sinó retornar, costi el que costi, el control polític al règim que ha engendrat aquest terrorisme. Per dir-ho amb més precisió, després d’haver-la defensat enèrgicament, Putin vol salvar una dictadura que, segons afirmen amb raó la diplomàcia nord-americana i la francesa, és responsable no només de l’auge de l’Estat Islàmic -l’última carta de Baixar al-Assad per presentar-se davant del món com un mal menor i un mur de contenció-, sinó també de la mort de 260.000 homes, dones i nens, víctimes de la seva bogeria criminal.
3. ¿Es pot dir que el passat és el passat i que, atès el desastre general, la intervenció russa tindrà, si més no, el mèrit d’aturar el procés? No. Perquè l’ofensiva es fa a l’estil de Putin, és a dir, d’acord amb els mètodes aplicats a les dues guerres txetxenes, dels quals el mínim que es pot dir és que no van tenir gaire en compte els procediments i precaucions habituals als exèrcits occidentals; per tant, la primera conseqüència de l’ofensiva serà que no rebaixarà el nombre de morts de civils, sinó que el farà créixer. El món està commocionat, i amb raó, pel terrible error dels nord-americans en bombardejar l’hospital de Kunduz, a l’Afganistan. Quants morts de civils sirians haurem de deplorar a Kunduz pels atacs aeris indiscriminats dels russos? Quantes carnisseries es produiran si els russos continuen apostant per les bombes no guiades en lloc de llançar míssils guiats? (Això només és un exemple, però diu molt de les tàctiques de Moscou.)
4. Els refugiats. Com podem creure, ni que sigui un segon, que el mètode de Putin serà capaç d’atenuar la tragèdia dels refugiats? En empènyer desenes de milers de civils a fugir dels atacs indiscriminats; en aplanar el camí als esquadrons de la mort d’un règim que, aquests últims mesos, donava per primera vegada senyals d’esgotament; en arruïnar, en definitiva, les últimes esperances de crear, al sud de Jordània i al nord de Turquia, santuaris o zones de seguretat dignes d’aquest nom, Putin agreuja la crisi i aboca a les carreteres europees els últims opositors que resistien fins ara. I dic les carreteres europees perquè Rússia, que no és ni Alemanya ni França, ja es cuidarà prou de ficar-los la por al cos i tancar-los les fronteres.
5. Hi ha una notícia emesa pels mitjans de comunicació russos de la qual, curiosament, Occident s’ha fet poc ressò: alhora que posicionava els avions, helicòpters de combat i les forces especials, Putin va donar ordres d’ancorar al port de Latakia el portaavions Moskova, equipat amb dotzenes de míssils antiaeris. ¿Que potser l’Estat Islàmic s’ha dotat ara, sense el nostre coneixement, d’una flota que cal neutralitzar? Esclar que no! D’aquí a concloure que el Kremlin pot considerar com a blanc legítim qualsevol avió que sobrevoli un territori que consideri seu només hi ha un pas. I com que aquests avions, per definició, només podran enarborar la bandera dels Estats Units, el Regne Unit, França, Turquia o qualsevol altre estat membre de la coalició, no és difícil veure la mena d’escalada a què es veuria arrossegat el món en virtut d’aquest raonament.
Per sort, encara no hem arribat a aquest punt.
Però, en qualsevol cas, que ningú ens vulgui fer veure com un reforç de la coalició contra l’Estat Islàmic una operació que, ara com ara, només pretén donar a Rússia el control del cel sirià i protegir, alhora, els seus interessos a terra.
Putin no és només un bomber piròman; és també un imperialista de vell encuny.
Com en el cas d’Ucraïna, el desmembrament de la qual ens vol fer oblidar amb el desplegament de forces a Síria; com en el cas dels països bàltics, Polònia, Finlàndia i ara Turquia -l’espai aeri de la qual l’aviació russa posa a prova contínuament, així com la solidesa de les seves relacions amb l’OTAN-, Putin ha adoptat una estratègia d’agressió que, com dic des de fa mesos, té com a objectiu principal debilitar Europa.
Esperem que els europeus se n’adonin abans no sigui massa tard.
Esperem que França, per exemple, no cedeixi als cants de sirena d’un apaivagament que, des del Front Nacional fins a l’extrema esquerra, passant per un nombre creixent de republicans de tot l’espectre, s’està convertint en el signe d’identitat d’aquest partit de fronteres invisibles, però en definitiva força coherents, al qual hem de començar a donar el nom de Partit de Putin.
Copyright Project Syndicate
