La innocència de l’Església
Deixeu que els nens s’acostin a mi. La innocència, a més d’un veredicte, és un estat de l’ànima. Potser per això l’Evangeli, curull d’imatges ambigües, indica als fidels com han d’abraçar el regne de Déu. Lliures de prejudici, de càlcul, de suspicàcia, com un infant. Parafrasejant Sant Agustí, qui no confia massa, no confia prou.
A la terra, les criatures són, tristament, un botí cobejat; el calze on s’aboca l’esperança i el llegat. La deportació i assimilació massiva d’infants no és un invent de Putin. El paper de l’Església en l’evangelització, a cop de creu, dels petits pell roja canadencs arrabassats a la seva comunitat, va ser plorat i deplorat l’any passat pel papa Francesc. A casa nostra, l’Església va actuar com a aconseguidora, intermediària o encobridora en el segrest de nadons a les roges dissidents per vendre’ls a famílies adeptes al règim. El que debuta com un càstig orquestrat per la dictadura —amb la complicitat de religiosos, metges i advocats catòlics— s’estira fins als 80 com una línia de negoci. Reportatges recents del New York Times o de la tele francesa (Arte) posen el focus en la magnitud i la durada de l’horror (300.000 afectats al llarg de mig segle) i en les dificultats per arribar a la veritat. L’omertà (la llei del silenci)perviu, ja que l’Església es resisteix a obrir els arxius que ajudarien les víctimes a rastrejar la seva identitat. Ni tenim xifres oficials, ni s’ha demanat perdó, ni s’han compensat les persones convertides en mercaderia. Les excuses de la jerarquia són lamentables: els responsables són morts, els fets han prescrit. No hi ha cas.
El sermó es repeteix en les investigacions per la violència sexual patida per milers de nens. A fe de Déu que cap d’ells n’ha sortit il·lès. Certes ferides queden obertes per sempre més, d’altres es cauteritzen o es dissimulen. Hi ha qui viu amb culpes clandestines i vergonyes anestesiades que van trobant els seus viaranys. Hi ha qui sobreviu reinventant la pietat, el perdó, el coratge o la transgressió. El caràcter queda, d’alguna manera, marcat. Alguns planten cara al dolor, d’altres l’emmascaren o hi negocien. Tots ho paguen ben car.
La màxima autoritat religiosa a l’Estat, el cardenal Omella, amb una mà predica i lliura dades amb comptagotes al defensor del poble, per al recompte oficial; amb l’altra, assaja fórmules més sofisticades que la de Sant Pere per negar la veritat. Ha subscrit un comunicat feridor, on carrega contra la denúncia anònima i menysté la impecable investigació d’El País. Tots dos recels (cap al paper de la premsa en la revelació pública i cap a l’anonimat com a garantia de seguretat) són propis d’un passat ranci i autoritari, contraris al que recomanen els experts (i el Sant Pare) i als principis de la recent llei de protecció de les persones informants.
Em temo que el Pacte de l’Oblit encara va a missa. Mentre l’Església francesa ha acceptat una comissió de la veritat independent, que ha destapat més de 200.000 casos, la d’aquí encomana la investigació a un acòlit de l’Opus Dei. I diuen dels fariseus. Mentre allà els bisbes van compensant les víctimes amb fons procedents de la venda de propietats i de la seva pròpia butxaca, aquí ni se’n parla. I no és perquè la nostra Església sigui més modesta, sinó més poderosa. Mentre a l’altra banda dels Pirineus es feien lleis de laïcisme, Franco (Caudillo por la gracia de Dios) signava acords amb la Santa Seu per transferir fons públics per diverses vies, inclosa la casella de l’IRPF. Fa no res s’ha aprovat una llei per reduir la bula fiscal i les diòcesis apoquinaran algun tribut menor, però l’IBI encara els surt de franc. I seguim amb la mantellina davant dels ulls: es permet que el clergat s’apropiï béns de tota mena (habitatges, locals, naus industrials, terrenys rústics, bodegues... a més de llocs de culte) registrats a correcuita només amb la firma del bisbat (immatricular és el terme tècnic per a la primera inscripció). Molts propietaris o ajuntaments els reclamen amb més dret, però sense títol. Les negociacions estan sent un calvari. Hi ha milers de béns afectats.
No es tracta que paguin justos per pecadors sinó d’assumir la responsabilitat institucional en els abusos, com ha fet l’Església gal·la, que emprendrà accions de prevenció i memòria. Cal fer-ho i és de justícia. L’espanyola segueix als llimbs, arrossegant els pecats en una mena de processó mortificant. Per alliberar-se’n hauria de fer examen de consciència, acte de contrició (penediment sincer amb propòsit d’esmena) i confessió dels crims per acció o per omissió. Un protocol d’eficàcia provada. Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir. Però el sagrament no és complet, ni val l’absolució, si no es paga la penitència i es repara el mal causat. No hi ha justícia sense compassió i restauració. Els actuals terminis de prescripció juguen a favor dels pederastes i dels seus encobridors. Però la responsabilitat moral no caduca. En alguns casos la víctima acceptaria diners, ni que sigui per pagar-se la teràpia; en d’altres, en tindria prou amb actes simbòlics, com ara retirar una placa commemorativa. Hi ha gestos clavats en la memòria amb més força que en una pedra. Però hi ha un clam coral: que no torni a passar. I si passa, que cap llei divina desplaci la llei dels homes.
És glòria de Déu encobrir una cosa, però privilegi de Reis investigar-la, es diu als Proverbis (25.2). Es pot lloar Déu, perquè viu en el misteri, i respectar el rei que mira de penetrar-lo. Deu ser la Setmana Santa que em fa pensar en Ponç Pilat i el compromís moral del prelat; lideratge ètic, en l’argot pagà. No ets més net per rentar-te les mans.