Qui injuria el rei?

Com sabem, el Codi Penal espanyol recull el delicte d’“injúries contra la Corona” (articles 490.3 i 491) i castiga amb penes de quatre a vint-i-quatre mesos de presó a qui, entre d’altres supòsits, “utilitzi la imatge del rei [...] d’alguna manera que pugui danyar el prestigi de la Corona”. Polítics, cantants i periodistes han estat imputats per aquest delicte, que el passat mes de març va ser ratificat al Congrés de Diputats amb els vots a favor del PP, el PSOE i Cs. Doncs bé, fa uns dies tots els diaris van publicar una imatge que “danya el prestigi de la Corona” molt més que qualsevol cançó antimonàrquica o libel republicà: em refereixo a la fotografia del rei emèrit Joan Carles I saludant a Abu Dhabi l’hereu de la Corona saudita, Mohamed bin Salman, a qui s’acusa d’haver ordenat torturar, matar i serrar el cos del periodista opositor Jamal Khashoggi.

¿Pot un rei injuriar-se a si mateix i danyar el prestigi de la família regnant? Segons la nostra Constitució el rei pot permetre-s’ho tot, fins i tot tirar pedres contra la seva pròpia teulada. En els últims quaranta anys, en efecte, ningú ha violat més que Joan Carles I els articles 490.3 i 491 del Codi Penal, com reflecteix el desprestigi creixent de la institució i la seva pròpia abdicació el 2014. El que importa, en tot cas, no és el que el rei emèrit fa contra si mateix en públic sinó el que porta anys fent en privat contra les institucions democràtiques. Vegem. Tinc davant els meus ulls una notícia del diari saudita Ryad del 6 de juny del 2007. A la fotografia que l’acompanya es veu un conegut príncep saudita departint amb una coneguda princesa europea. El titular diu: “El príncep Walid bin Talal rep la representant del rei d’Espanya”. La “representant” del rei d’Espanya, sí, és Corinna zu Sayn-Wittgenstein, empresària alemanya i amiga íntima de Joan Carles I.

¿Corinna era allà a títol personal, defensant els interessos privats del rei, o representant Espanya? Sens dubte totes dues coses; i totes dues són greus. La notícia reconeix amb tota naturalitat el caràcter oficial d’aquesta visita i d’aquesta “representació”: “Va assistir a la trobada la seva excel·lència l’ambaixador d’Espanya al regne saudita, el senyor Manuel Alabart”. Després d’intercanviar salutacions en nom dels seus respectius caps d’estat, governs i pobles, Corinna i Walid van conversar sobre les relacions entre Espanya i l’Aràbia Saudita “en tots els dominis”, inclosos els intercanvis econòmics i “les creixents oportunitats de col·laboració i inversió a Espanya”. La notícia es tanca recordant que la princesa Corinna “va acompanyar el rei Joan Carles en la seva visita oficial al regne l’abril del 2006 com a assessora d’assumptes estratègics de la delegació”.

El setembre passat unes converses gravades pel sinistre comissari Villarejo van establir la connexió entre Corinna i els negocis del rei emèrit i -ho recordarem- PP, PSOE i Ciutadans van impedir la creació d’una comissió d’investigació. Com demostra aquesta vella notícia del diari Ryad, no calia acudir als soterranis policials per trobar ganxos i nusos inquietants. Sens dubte hi haurà més rastres a la premsa àrab d’aquesta o altres visites. Són testimonis públics d’una “injúria a la sobirania espanyola” i haurien de servir per reproposar una investigació parlamentària o fins i tot per plantejar -com acaba de fer IU- una querella davant dels tribunals.

Les sospites que el rei emèrit ha utilitzat durant anys les institucions per enriquir-se són fundades i escandaloses. Però més escandalós encara és que les institucions espanyoles hagin permès que una empresària alemanya “amiga” del rei subrogués la representació de l’estat espanyol i tractés oficialment “negocis públics” davant del nostre ambaixador a Riad. És important, per descomptat, esbrinar qui ha permès aquest abús i quins tripijocs corruptes hi ha al darrere, però m’importa gairebé més treure conclusions polítiques d’un escàndol que, un cop més, el règim del 78 s’obstina a amagar.

Hi ha monarquies més republicanes que algunes repúbliques, com és el cas del Regne Unit, i repúbliques més monàrquiques que algunes monarquies, com passa amb el règim sirià, en mans d’una sola família. Doncs bé, aquests llaços econòmics i institucionals entre la família del rei espanyola i la família regnant a l’Aràbia Saudita, protegits pel nostre Parlament, revelen que la nostra monarquia és en realitat tan monàrquica com la saudita. Perquè el problema no és que els Borbons a Espanya siguin un obstacle per a la república: és que són un obstacle, com els Saüd, per a la democràcia. És això el que tots, monàrquics i republicans, hauríem de protegir; i el que molt pocs, monàrquics o republicans, defensen. El problema, en definitiva, no és el rei i les seves “injúries a la Corona”, ni tampoc els diners que ha cisat. El problema són les nostres institucions, completament monarquitzades, igual que al segle XIX. És per aquí per on es colen Vox i el vot antipolític de la ultradreta hispana.

Santiago Alba Rico és filòsof, escriptor i traductor