L’inici del periodisme informatiu-interpretatiu

L’ANÈCDOTA S’ATRIBUEIX a William Randolph Hearst, el magnat de la premsa nord-americà que tan bé va dibuixar Orson Welles al seu Ciutadà Kane. Hearst, propietari de l’ Examiner i el Morning Journal, va enviar un dibuixant a l’Havana arran de l’explosió que va afectar el cuirassat Maine en plena tensió amb Espanya. L’il·lustrador Frederic Remington li va enviar un telegrama: “Tot està en calma. No hi haurà guerra. Vull tornar”. La resposta va ser contundent: “Vostè faciliti les il·lustracions que jo hi posaré la guerra”. Els diaris de Hearst van fer campanya a favor de la guerra fins que els Estats Units la van declarar el 25 d’abril del 1898. La història serveix per explicar la naturalesa del periodisme groc de Hearst, capaç de manipular la realitat en benefici propi amb la idea de vendre més diaris. Per cert, que el gran editor rival de Hearst va ser Joseph Pulitzer, un altre pioner del sensacionalisme.

PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Aquesta etapa del periodisme, en què primen els titulars impactants més que l’anàlisi de la realitat, comença a canviar arran de l’entrada dels Estats Units en la Primera Guerra Mundial el 1917. De sobte, la població nord-americana, que havia seguit el curs de la guerra amb el relat de les batalles però sense entendre’n el rerefons, no té els elements necessaris per valorar la decisió del president Wilson. Llavors es produeix un canvi cultural i els diaris comencen a variar de paradigma: les notícies, per si soles, si no van acompanyades d’un context i unes claus interpretatives, poden no aportar informació real, sinó que són només un impacte que no ajuda a entendre la realitat. És l’inici del que es coneixerà com a periodisme informatiu-interpretatiu, quan a les 5 W clàssiques (what, who, where, when, how) s’hi suma el why.