«Aquells de l’hem guanyat,
ara no hem perdut. L’arròs eixut»
A ‘Encara, nois, encara’, Ovidi Montllor
Un podria arrencar dient que el lloguer d’habitació a Barcelona bat rècords de nou –565 euros al mes; per una habitació, insistim-hi, no pas per un pis–; que encetarem el curs tal com el vam acabar, amb un 30% de la societat catalana en risc d’exclusió social i els desnonaments assenyalats per a la setmana vinent a punt de produir-se; o llegint que el 80% dels lloguers a la Barceloneta ja són de temporada, com a conseqüència directa de la Copa Amèrica. Metàfores que solquen el món d’ahir i d’avui –qui sap si el de demà–, que ens hagin repetit fins a l’avorriment que aquesta és la cursa més antiga del món –173 anys– l’única cosa que em suscita és la certesa fefaent que fa dos segles que uns molt pocs fan el que els rota, sempre de parranda, a costa dels altres. I que, a sobre, els paguem la festa: 55 milions públics com a mínim i ara per ara. Esperarem, caparra rere cada barrila, el balanç definitiu de l’esdeveniment i les xifres no opaques del cost real del miratge –perquè que poc que se n’ha parlat, del frau, nyap i forat que va ser l’edició valenciana–. Però en qualsevol cas, sí: darrer dia d’agost amb un estiu amb pocs incendis forestals, sense la sequera prevista, amb els habituals focs d’artifici i amb aquestes eloqüents xifres, economia del monocultiu a Eivissa, que parlen de molt més turisme però molts menys ingressos. Ara bé, tal com han anat les coses, si em fessin triar un sol fet polític –per mi, massa polític– triaria a cegues –per veure-ho tot– la mort d’un pescador mallorquí de 20 anys, en Guillem Comamala. Va ser atropellat per un iot alemany, valorat en quatre milions d’euros i conduït per un membre d’una de les famílies més riques d’Alemanya, que va fugir mentre hi celebraven una festa esbojarrada.
Com sempre, amb les acaballes d’uns dies d’agost ha tornat formalment la represa del curs polític, mentre la migració –tan insultada i menystinguda darrerament– ha continuat recollint la fruita dolça, fent funcionar els escorxadors, escalfant les olles dels restaurants, cuidant d’avis i àvies, pedalant la ciutat i pujant el butà. Cicle nou –oi tant–, un cop desllorigat el futur de la legislatura rere la derrota electoral de l'independentisme del març. Nou, però amb materials vells i amb tots els temes pendents i candents oberts en canal. I amb exiliats, encara. Prou sabut és que qui té poder genera imatge –i que el mantra de no barrejar esport i política sovint fa riure–. En qualsevol cas, la fotografia d’ahir del monarca del 3 d’Octubre passejant, amb pretesa normalitat, per una part molt concreta i securitzada del port de Barcelona, com a icona del restabliment de l’estabilitat, és pura tafureria. La imatge, sense dubtes, és certa –després de 7 anys d’ostracisme institucional català– però ben parcial i fragmentària. Respon a un nou marc polític, però destil·la un sol monocolor –tota la delegació era socialista–. La imatge unívoca lliga més amb el desig de relat que amb la realitat complexa i coral. I alhora la realitat pesa en la imatge: el PSC governa a les dues ribes de la plaça Sant Jaume. Que el cicle és un altre és pura tautologia –com serà de debò encara està per veure–. Que el cicle és nou amb la lliure concurrència d’ERC –en el cas de plaça Sant Jaume d’amunt– i del PP –en el cas de la plaça Sant Jaume d’avall– també són fets inexpugnables. Com ho és el fet que, a les portes de la Diada més insondable de la darrera dècada, un cicle independentista ha clos, la divisió és molt més fonda que fa tres mesos i les condicions de probabilitat de redreçament, molt més llunyanes encara. En el mentrestant dels mentrestants, saviesa dels avis, podríem dir-nos allò que quan algú pretén que perdem el temps, la resposta més intel·ligent, eficaç i eficient és no perdre ni un segon perdent-lo.
Mentrestant, però, brúixoles i meteorologia. Al nord, pendents de Turíngia i de l’auge de les extremes dretes. A l’oest, amatents un altre cop al que passarà al novembre als EUA. A l’est, la tírria geopolítica i l’horror de la guerra –entre Kíiv i Kursk, entre Gaza i Cisjordània–. Al sud, el Sud Global de sempre: morts pobres en pastera en un mar solcat pels ultrarics. També algunes peces que es mouen de pressa en el trencaclosques global de la contingència –els resultats electorals francesos i anglesos–. I enmig de tot plegat, invariablement, nosaltres, massa sovint en aquest mode –programat, induït, monitorat– d’espectadors passius, consumidors acrítics i electors frustrats. Sense cap metàfora, un es fa una idea del món quan un iot alemany mata un pescador mallorquí i fuig. O quan un taxista mallorquí de 71 anys és apallissat per quatre turistes alemanys –que mentre ho feien li ensenyaven les plaques d’agents de policia d’Essen–, la Guàrdia Civil els torna cap a casa i Alemanya confirma que han tornat a la feina. De rerefons, Sicília sense morts, la inapel·lable i recomanable novel·la hiperrealista d’en Guillem Frontera. I això que l’escriptor mallorquí ja va escriure previsorament, el 1968, Els carnissers, sobre l’impacte del turisme que ja es covava a l’illa.
I, finalment, atès que cap avall mai no hi ha sostre, concorre un altre gest funest de mal auguri, gairebé desapercebut durant la canícula d’estiu. Pausa. Edward Said ja deia que "la nostàlgia pel passat colonial només perpetua la injustícia i la violència". Said, la veu més lúcida, serena i adolorida de la Palestina afònica, mai va amagar les mans i un sol cop va tirar una pedra: quan ja malalt de leucèmia, amb 65 anys, va llançar simbòlicament, enmig de tanta impotència acumulada, un roc contra les tanques israelianes del sud del Líban. Rememorant Said –que va escriure Fora de lloc, una de les millors biografies que he llegit mai–, cou saber que, durant els primers dies del mes d’agost que ara acaba, cap representant del G-7 ni de la UE27 va dignar-se a assistir a l’homenatge d’Hiroshima i Nagasaki. No pas per oblit. S’hi van negar activament. La negativa –la negació– va estar motivada per la no invitació, enguany, de l’Estat d’Israel. 40.000 víctimes i centenars de bombardejos semblen un argument de pes de les víctimes d’ahir. La vergonyosa decisió conté un doble dolor i un cinisme únic. Negar-se a honorar les víctimes de l’horror nuclear per poder solidaritzar-se amb els botxins de Gaza. Terrible en tots els sentits: no pot arrencar pitjor la tardor que ara vindrà. Amb el G-7 i la UE, com el iot alemany, atropellant tot el que se li posi al davant. Demà, sí, girarem full al calendari. Però encara seguirem allà. Aquí. Enlloc.
