Inhibir-se i autoflagel·lar-se

Les històries de la mili han deixat de ser un clàssic de l’entreteniment social, però durant dècades eren un temible recull de despropòsits que amenitzava els sopars de boomers. De la gran aventura vital se n’inferia un asfixiant ambient de caserna amb olor de Zotal i una camaraderia forjada en la jerarquia i la humiliació compartida. Entre les anècdotes clàssiques hi ha la de l’ase detingut per haver clavat una coça a un comandament, la piscina tancada i “arrestada” perquè s’hi havia ofegat algú o la frase: “Para que se joda mi capitán no como rancho ”.

La lògica de l’autoflagel·lació forma part del museu de l’absurd, també en termes electorals.

La crida a l’abstenció és comparable a deixar de menjar per infringir un suposat mal al jerarca que se’n felicita. Renunciar a votar allà on es prenen decisions que influeixen de manera tan directa en la vida quotidiana és un error polític que té conseqüències pràctiques. El sobiranisme que creu que el Congrés de Diputats no és una cambra pròpia renuncia a la influència en tot allò que forma part de la política real, propera i immediata.

CAMPANYA

Mirant pel microscopi, la campanya ha tingut alts i baixos per als dos grans partits. El PP va començar amb l’avantatge del cara a cara, on Sánchez es va convertir en una estàtua de sal. Miguel Ángel Rodríguez, amb despatx al carrer Génova, va preparar un Feijóo impassible i corrosiu que va descol·locar el candidat socialista. La gestió i l’experiència internacional no li van servir a Sánchez per contrarestar el gallec impertèrrit.

El PSOE va remuntar amb Patxi López en el debat a set i amb Sánchez en el debat a tres amb Yolanda Díaz i Santiago Abascal. La recta final de campanya no ha sigut bona per a un Feijóo absent del debat i que sembla perdonar els pecats del narcotraficant Marcial Dorado titllant-lo de (simpàtic?) “contrabandista”. La gran pregunta és si la recuperació socialista serà suficient, a fora de Catalunya, per evitar la suma de majoria absoluta de la dreta i la ultradreta. El marc mental contra el PSOE construït amb indults a independentistes, violadors, okupes i trans no es desconstrueix fàcilment. Tampoc s’ha aconseguit explicar que els èxits macroeconòmics no sempre són evidents quan les famílies paguen a la caixa del supermercat o els arriba la domiciliació de la factura elèctrica, un sector que obté resultats estratosfèrics.

PREVISIÓ

Diumenge a la nit difícilment tindrem un escenari totalment clar. Però si la suma de PP i Vox queda a prop de la majoria, la qüestió serà si el PSOE resisteix la pressió per donar suport al PP per ser investit sense la necessitat dels vots de l’extrema dreta.

L’estratègia del PP serà intentar fer explotar una bomba dins del PSOE. Malgrat que el grup socialista està integrat per diputats de l’òrbita sanchista, alguns barons estan més a prop de la dreta que de Sánchez en temes com Catalunya. No és casualitat que Feijóo digui que se sent més pròxim al president de Castella-la Manxa, García-Page, que de Vox, tot i que ha permès firmar més d’un centenar d’acords amb l’extrema dreta. Si al PP li falten pocs escons, la pressió econòmica i també política sobre Sánchez serà extraordinària. Si Sánchez recorda el nivell de porqueria de la campanya i s’hi resisteix, no es pot descartar que s’hagin de convocar noves eleccions després de setmanes de bloqueig.

CATALUNYA

Els resultats electorals tindran repercussió directa en la política catalana. El PSC té bones perspectives en la votació al Congrés, però la gestió de la victòria no serà fàcil. Tant si guanya el PSOE com si perd. Si guanya, al PSC se li demanaran resultats, i si perd el PSOE, una Espanya obertament refractària a Catalunya reforçarà la posició sobiranista i situarà la presidència de la Generalitat al centre de la política catalana. El president Aragonès avui no té incentius per convocar eleccions.

Si guanya l’Espanya unitària i homogeneïtzadora, si la censura s’estén, els drets socials i de les dones retrocedeixen, si la llengua catalana s’utilitza com una diana contra la diversitat i Catalunya torna a ser l’ase dels cops, si es retrocedeixen dècades en l’ambient social i l’odi a la cultura s’amplia, és previsible un nou encasellament. Alguns partits polítics de dretes, esquerres, independentistes i nacionalistes espanyols somien en aquest escenari de tensió. La pregunta que cal respondre davant de les urnes és què beneficia més els ciutadans.