Tecnofeminisme: refer la vida

Demà dissabte té lloc el Congrés de Sobirania Tecnològica de la Lleialtat Santsenca, un punt de trobada imprescindible per als que volen cultivar una relació creativa, ètica, sostenible i social amb la tecnologia, i on dediquen una sessió a parlar de “tecnopatriarcapitalisme”. A què es refereixen? M’anticipo a la seva resposta amb una sèrie de reflexions.

L’última dècada ha estat molt prolífica en imaginar la fi del món, sobretot en el cinema de Hollywood. Déborah Danowski i Eduardo Viveiros de Castro a ¿Hay mundo por venir? (2018), parlen de l’Homo destructor com a gran protagonista d’un món postsocial on pugna per imposar-se un d’aquests dos escenaris: un nosaltres sense món o un món sense nosaltres. Però més enllà d’aquestes pel·lícules on un home blanc solitari ens salvarà a totes, també hi ha les ficcions que busquen en l’exocolonialisme espacial la solució al problema o l’augment de les probabilitats de supervivència de l’espècie humana (Elysium, Interstellar, Passengers, Highlife, Ad Astra, Gravity, The Martian…). Totes aquestes pel·lícules, i l’auge de les sèries i els videojocs inspirats en “la vida a Mart”, han creat el substrat imaginari perfecte per a les iniciatives que exploren noves possibilitats de vida en altres planetes. L’agenda cultural també en va plena. En el terreny empresarial parlem de projectes d’inversió milionària com l’SpaceX (2016) d’Elon Musk (Tesla) i el Blue Moon (2019) de Jeff Bezos (Amazon). Ens brinden l’oportunitat de ser “una espècie de múltiples planetes” per poder seguir disposant de recursos il·limitats, per continuar creixent. Els humans, segons Bezos, ens instal·laríem en els Cilindres que el físic Gerard K. O’Neill va inventar a la dècada dels setanta, un model de colònies que pel·lícules com Interstellar o Elysium van integrar abans que ell. Al capdavall, es tracta de colònies al servei d’una permanent lluita de classes. A això n’hi podríem dir “solucionisme tecnopatriarcal”, ras i curt: si les coses van mal dades, troba la solució abandonant el problema i aquells que el pateixen, gira't d’esquena al mal ja fet i somia en una terra més fèrtil per poder crear nous escenaris per al que Marx anomenava “l’acumulació primitiva”. Els qui capitanegen aquestes croades són homes multimilionaris sobrevalorats per la seva vinculació amb la tecnologia, que actuen com a Prometeus desencadenats. I com que, com va dir Alfred Gell el 1988, la relació entre tecnologia i màgia és pràcticament indestriable, admirem aquests acabalats somiadors de noves terres promeses que actualitzen l’imaginari del Western, però aquest cop en un món que s’acaba. El que no tinc tan clar és si els admiraríem tant si no fossin megarics. El que els fa patèticament admirables no és el foc, sinó el poder que ostenten.

A l’antítesi del solucionisme tecnopatriarcal i de la seva naturalesa depredadora, ens trobem tot allò que ens poden ensenyar tant l’ecofeminisme com aquelles autores que han pensat la tecnologia des de la perspectiva de classe i de gènere. L’ecofeminisme ens fa tocar de peus a terra, ens enfonsa, literalment, els peus en la terra i fa de les nostres limitacions el perímetre de qualsevol acció o diàleg. El decreixement, el reciclatge, el refer les relacions que mantenim amb tota forma de vida, són alguns dels mètodes per aconseguir una consciència i una vida col·lectiva més sana. I teixir una vida col·lectiva més sana també vol dir fer cas a les tecnosociòlogues que (des de les pioneres dels anys vuitanta, com Judy Wajcman o Robyn Rowland, fins a les actuals, com Rebecca J. Elmhirst o Caroline Criado) ens ensenyen que tot el disseny, industrial, tecnològic, gràfic… està pensat i dissenyat a partir dels estereotips o patrons masculins i genera un biaix de gènere explícit en el nostre dia a dia. Parlem dels datasets (banc de dades) dels algoritmes i tot el que tingui a veure amb la programació informàtica basada en dades o historials esbiaixats o explícitament masclistes (per a Tinder un home educat és desitjable, una dona no, ens diu la investigadora Jessica Pidoux, i Andrea Calsamiglia ens recorda que els primers mòbils amb reconeixement de veu no identificaven les dones); però també parlem de disseny industrial com l’amplada dels telèfons mòbils o el mobiliari públic (lavabos), així com dels diagnòstics d’un atac de cor, o de la planificació del transport privat i públic, entre d’altres. Fins i tot a la Wikipedia hi trobem aquests biaixos, diagnòstic a partir del qual el col·lectiu Liquen Data va crear un programa de detecció anomenat Wikipedia Bias Detector (2017). Tot això també forma part del “tecnopatriarcapitalisme”.

Potser fora bo deixar de crear projectes tecnològics i industrials que promoguin els estereotips, la segregació, l’autoritarisme individualista, la supremacia tecnològica i l’oblit cultural. Davant de l’Homo destructor s’erigeix la Mulier restitutor, una espècie de reconstructora tecnofeminista, i tots aquells que vulguin refer la vida en una terra adolorida que ja és prou marciana.