La mort diferida

El distanciament social ha generat un context d’aïllament social per molt que alguns ciutadans hagin creat les seves xarxes de suport; un arrest domiciliari global, una mesura que, sent pel bé comú de la societat, té conseqüències antisocials. Portem més de 40 dies tancats, temps suficient per adonar-nos que la pantalla (tan útil en ocasions) no resol la distància física ni la sensació d’aïllament. La pantalla digital ens convida a accions connectives, a tasques, a multitasques. La seva capacitat agregativa fa que l’amor i l’amistat a distància es puguin confondre amb una tasca més a executar. A banda d’això, testimoniem altres limitacions, en una reunió col·lectiva virtual no es pot alçar la veu, objectar alguna cosa, la pantalla esdevé un mur de prudència i d’autorepressió que afavoreix el consens a la força i el punt de vista de qui té més amplada de banda. Amb el teletreball tampoc es poden compartir els entreactes o les reflexions sobre com fem el que fem, perquè sempre falta temps. El treball virtual ens obliga a anar al gra, i això ens fa més eficients però també una mica més propers als autòmats que responen a protocols d’actuació concrets.

El coronavirus ha reduït la mort a la seva gestió i la seva gestió a un protocol d’actuació. Un protocol és un conjunt de normes, d’estàndards, també un paquet d'informació. La mort no té res de protocol·lari, és incerta, arriba quan arriba i és una obertura de la transcendència sobre la immanència, per dir-ho ras i curt: fa que les coses adquireixin sentit mentre duren. El coronavirus ha fet impossible que la gent s'acomiadi dels morts si no és per la via telemàtica, sense vetlles o funerals, i amb enterraments austers amb un màxim de tres assistents i separats entre ells, sense poder-se tocar, és a dir, sense possibilitat de consol. Ara es prioritzen els enterraments a les incineracions perquè són més ràpids i eviten cues. Als Estats Units obliguen a fer-los a través de streaming si són convocatòries de més de 50 persones. A la Xina, una societat molt devota dels seus ancestres, el 4 d’abril se celebra, des de fa segles, el Tomb Sweeping Day (Qīngmíng jié), un dia per netejar les tombes dels familiars i mostrar-los respecte. Enguany s’ha hagut de festejar prescindint dels cementiris, tirant de sacrificis virtuals i commemoracions online. La relació entre la mort i la tecnologia digital és cada vegada més complexa, fins i tot s’està parlant sobre com gestionar la vida social post mortem, és a dir, la possibilitat de ressuscitar digitalment a través de processos de datificació i machine learning per a la reconstrucció del que alguns anomenen “consciència virtual”. Deixem-ho aquí.

En el context de la pandèmia n’hi ha que s’assabenten de morts de familiars a través de la premsa, d’altres han de conviure alguns dies amb els morts a casa perquè les institucions no donen respostes clares, com va explicar l’actor Luca Franzese a YouTube. En una entrevista, el capellà de la parròquia de Sant Josep de Manresa i de la presó de Lledoners diu que la sensació que té molta gent és la de llençar els seus parents a les escombraries. També indica que hi ha molta gent de pas que mor fora de lloc (visitants de familiars, turistes) i que hauran d’esperar cinc anys a poder ser desenterrats i retornats al seu lloc d’origen (a diferència dels dos anys que es demanen en una situació normal). L’ontologia és substituïda pel càlcul i el protocol esdevé el nucli de l’assumpte. Aquest xoca amb els rituals socials, que són una cosa viva que, tot i beure de les tradicions, es presten a ser transformats amb el pas temps. Morir-se és, al capdavall, un ritual social; es mor sol o acompanyat, però socialitzem les absències a través del record compartit. Reduir-ho a una qüestió de protocol és no només interrompre i diferir el procés natural de morir-se, sinó una cosa estúpida i insatisfactòria per a tothom. Algú que no es pot enterrar comme il faut no acaba de morir mai del tot, esdevé un fantasma, un record errant que no acaba de sedimentar.

Avui, la mort es viu socialment com a espectacle o tabú, és un assumpte privat gestionat per la “indústria funerària”. L’empresa Mémora –propietat del gegant dels plans de pensió Ontario Teachers, amb seu a Ontario–, que ha sortit a la premsa aquests dies per haver encarit els serveis en plena pandèmia, ofereix cerimònies un cop passi l'estat d’alarma. Més enllà de la usura i l’oportunisme en el negoci amb la mort (que hauria de ser un servei públic del qual ningú hauria de quedar exclòs), el que sorprèn és aquesta subordinació del ritual social al protocol. Potser té sentit per a algú acomiadar el mort al cap de quatre mesos, però quina experiència de pèrdua i dol es pot viure al llarg d’aquests mesos de suspensió de la mort en nom de la pròrroga administrativa? La virtualitat del context converteix la mort en un simulacre, malgrat que puguem empapar les pantalles de llàgrimes o agendar una sessió de futur comiat.

El que no pot substituir la pantalla o retornar la cerimònia diferida és la veu, és a dir, l’alè, la modulació sonora i el formigueig de la proximitat del cos. La veu convoca, fa copresent, és una companyia inesperada. Una mare és, abans de res, una veu, i morir-se és desprendre l’últim alè. La veu del moribund és confessional, ja que és una paraula a viva veu i, com deia Cioran, “les grans veritats es diuen sota el pas d’una porta”, en el llindar de la vida. Per això, els qui s'acomiaden des de la profilaxi de la pantalla no acaben de morir del tot, marxen sense fer soroll, amb una discreció i una distància social tristes i doloroses.