Ingravidesa

Estem perdent gruix. Polític, econòmic, cultural. Parafrasejant i banalitzant Kundera, la nostra lleugeresa és insuportable. No voldria que em sortís un article rondinaire. No és veritat, com va escriure Manrique i canta Paco Ibáñez, que qualsevol temps passat fou millor. Però ara mateix costa trobar raons per a l’optimisme. La situació és com d’ingravidesa, com si no sentíssim el cos, força zero. Potser estem en caiguda lliure i no ens n’adonem. Hi ha una llei no escrita, pròpia de temps decadents, segons la qual sempre es pot anar a pitjor. Mireu Madrid. Mireu l’Europa incapaç d’una vacunació eficaç. També mirem aquí. El destensament és fenomenal i persistent: quan trigarem a sortir de la crisi pandèmica i econòmica? Com en sortirem? I ja no parlem del processisme endogàmic i bizantí, convertit en retòrica buida, quasi en una teologia. Per què enganyar-nos: la desconfiança és general.

Els mals presagis d’ineptitud i impotència es compleixen dia a dia. Els nouvinguts a la política agafen ràpidament els pitjors vicis sectaris dels qui els van precedir i la seva novetat, si de cas, és un transversal deix populista destinat a acontentar a les xarxes la parròquia de fidels. Ah, les xarxes socials!, que poc en tenen, de socials... Més aviat hauríem de parlar de xarxes selvàtiques. La llei de la selva, guanya qui crida i s’emprenya més. Impera la cacera de bruixes, malpensar de l’altre per sistema, crear-se enemics com a mesura de la pròpia i infausta vàlua. Un fàstic, vaja. Qui s’apuntaria a un club on l’esport favorit fos tirar-se mocs dialèctics, dir-se fàstics o esbombar amb lleugeresa acusacions contra el veí? Jo no. Però vet aquí que tots som a Twitter, que s’ha convertit en un lloc desagradable, inhòspit. El lloc on es fa política i on es fa quasi tot. A les penyes de fa un segle, amb tertulians enginyosos, també se’n devien dir de l’alçada d’un campanar, però manava la dialèctica intel·ligent i el respecte, per no dir l’amistat. O així prefereixo creure-ho. Ara el més pinxo, emparat en una suposada correcció política que en realitat és estúpida hipocresia, llança una ridícula fàtua i es queda tan ample i tan cofoi. Els amics, coneguts i saludats s’escandalitzen i l’endemà, sant tornem-hi, a veure contra qui toca fer sang. Lamentable i esgotador.

La política i l’àgora pública estan en hores baixes. Però no estan millor les elits econòmiques, que pensen poc o gens en termes de progrés comú. La seva implicació no va més enllà del projecte personal o, a tot estirar, corporatiu. Què se n’ha fet d’aquella burgesia alhora dirigista i compromesa, que tenia un projecte de país al cap i al cor? On són avui els Vicens Vives, els Ferrer Salat, els Duran Farell? Ara tenim executius ambiciosos, i poca cosa més. Es fiquen al Barça i l’enfonsen. Els parles de mecenatge i és com si ho fessis en suahili, no buana. Estan tan desconnectats de la realitat catalana que els seus projectes polítics -Rivera, Valls e così via - naufraguen l’un rere l’altre. Són reactius i porucs: ara m’enduc les seus a Madrid, ara pago la campanya a aquest senyor, ara... Res, la cosa és molt prima.

I la cultura? Doncs també fa aigües: els creadors amb prou feines poden sobreviure, els acadèmics amb prou feines fan la viu-viu. La gent s’ha replegat a casa, en el millor dels casos amb un modest objectiu individual. Ja vindran temps millors, ara no es pot fer res. I en efecte, el panorama és molt magre. I per acabar-ho d’arreglar cauen mites com l’Institut del Teatre. Patapam!

Diuen, diuen, diuen que hi ha talent al país, gent amb energia i sentit comú, que no han perdut l’esperit de treball ni les ganes de fer, de canviar, d’arriscar. Doncs que surti d’una vegada aquest talent ocult i ens tregui de la ingravidesa, del bucle polític ressentit, del torquemadisme victimista a les xarxes, de la poruga mediocritat econòmica i del derrotisme i la paràlisi cultural.