Informe PISA: on són els llibres?

La tempesta que ha desfermat el resultat a Catalunya de les últimes proves PISA ha estat de campionat. Poques vegades s’ha vist que l’educació ocupi un lloc tan central i durant tants dies en tots els mitjans de comunicació. I no n’hi ha per a menys. Hi ha preocupació i hi ha urgència per trobar raons, causes i solucions. Hi ha hagut centenars d’articles, intervencions, entrevistes, tertúlies dedicades al tema. Hem vist lamentacions, esquinçaments de vestidures i anuncis de receptes i mesures per redreçar el camí, fins que recentment s’ha fet conèixer la composició d’una comissió d’experts que esperem que ens il·lumini.

Hi ha consens en el fet que les causes són múltiples, però es pot fer una simplificació barroera i dir que hi ha dues grans tendències: els que opinen que la innovació educativa ha fet mal i defensen tornar a models deixats enrere que han demostrat ser més eficaços i els que creuen que la innovació és el camí i que cal aprofundir-hi més, amb més preparació i més mitjans. 

Hi ha un detall que s’acostuma a deixar de banda en els debats i les anàlisis sobre què ha passat, i creiem que té importància. Un element que ha perdut presència i protagonisme en l’ensenyament en els últims anys és el material educatiu fet per editorials especialitzades. Els llibres, si voleu. Hi ha hagut un corrent amb molta influència (fins i tot afavorit pel mateix departament d’Educació, en ocasions) que ha fet creure que “els llibres” són una mala influència, que arrosseguen mestres i alumnes cap al pitjor de l’educació tradicional, encarcarada, memorística, etc. I que ha defensat que és més adequat treballar sense materials, o si de cas amb els que poden fer els mateixos docents... amb els seus mitjans i en les estones lliures. Respecte a això últim, i amb tot el respecte per tothom: sense comentaris. 

Entenguem-nos, sisplau: no parlem dels “llibres de text de tota la vida”. Els arguments antillibres ens els sabem molt bé, però no són del cas: formen part d’un discurs antic i caduc, tant com els vells llibres que critica. És com si ara critiquéssim el tren perquè fa molt fum, o les màquines d’escriure perquè no estan connectades i no són pràctiques. Parlem d’una altra mena de materials: moderns, flexibles, adaptables i actualitzables, en suports diferents... i sobretot rigorosos i fets per especialistes i professionals.

Fora de context pot sonar estrambòtic, però afirmacions com les següents no són estranyes en boca de mestres i educadors quan es parla d’educació al nostre país (i es diuen amb orgull): “Hem abandonat els llibres per millorar l’aprenentatge i el treball a l’aula”, “Com que volem innovar, treballem sense llibres”. Els llibres i les editorials, una xacra a evitar.

És un fet que en els últims deu anys l’ús de continguts i projectes educatius fets per professionals s’ha reduït de manera important. Algú pot argumentar que aquest fet hagi tingut un impacte positiu en l’aprenentatge? I a l’inrevés? Té alguna conseqüència no desitjada? Què fan servir els docents i els alumnes dels centres que han decidit prescindir del que fan les editorials? I això que fan servir, té la qualitat necessària (de rigor en els continguts, de plantejament didàctic, gràfic...) i és prou útil?

Crec que és un element a tenir en compte (també) en les anàlisis del passat i les propostes de futur: el fet de fer servir materials educatius de qualitat té efectes positius o negatius? Qui els ha d’elaborar i quin paper han de fer?