L'informe del Consell d'Europa sobre el català (o més exactament, sobre els incompliments i les males pràctiques de l'estat espanyol en relació a la llengua catalana) és important per diversos motius, com explica l'editorial de l'ARA. Denuncia de manera enèrgica la sentència del TSJC que obliga a impartir un 25% de les classes en castellà, un despropòsit jurídic, lingüístic i pedagògic que ja es veu que ha d'haver estat concebut per algú que ho ignora tot sobre ensenyament. I és que res dins una aula es pot esbocinar en percentatges matemàtics: ni l'idioma, ni els coneixements, ni l'atenció, ni la relació entre els docents i els alumnes. Sostenir el contrari és entrar en el terreny de la irracionalitat, el mateix des del qual s'utilitza la justícia per anar contra una llengua.
Tanmateix, l'informe del Comitè d'Experts de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (una Carta que l'estat espanyol va subscriure l'any 1992) no s'atura en la sentència del 25% i, al mateix temps que reconeix a Espanya el fet de tenir “un bon sistema de protecció i impuls de les llengües minoritàries”, li retreu que incompleix o soscava aquest mateix sistema de diverses maneres. El document és exhaustiu en els incompliments d'Espanya amb relació a la diversitat lingüística i cultural del seu estat, i no només a Catalunya, sinó també al País Valencià i a les Balears. Els experts del Consell d'Europa (recordem que els seus informes no comporten sancions per als estats membres de la UE que incompleixin les seves recomanacions, però sí que són vinculants i tenen pes legal, per exemple davant del Tribunal Europeu de Drets Humans) es mostren especialment preocupats per les mancances detectades en l'ús del català en àmbits com la justícia, la sanitat i l'administració pública. També posen el dit a la nafra en recordar que la presència del català en oci, comunicació i cultura (a les xarxes, als cinemes, a la televisió) és desproporcionadament petita, sobretot en els continguts dirigits als joves. I insta l'estat espanyol a posar en funcionament tots els dispositius que té disponibles (i en té molts, i una responsabilitat directa) per corregir la situació.
A banda de posar en evidència i estirar les orelles als successius governs espanyols del 92 ençà, l'informe és valuós perquè aporta arguments externs, que sempre són valuosos contra algunes de les mentides més habituals que se senten i es llegeixen contra el català. El primer: l'ensenyament del català i en català no és cap imposició nacionalista, sinó un dret dels ciutadans i un deure democràtic. Un altre: pretendre separar el “valencià” del català és una falsedat sense cap més base que l'esmentat odi contra la llengua (i l'informe adverteix també que anomenar una mateixa llengua de dues maneres diferents, tot i que en això ja fem tard). Un altre: el català, i no el castellà ni cap altra, és la llengua pròpia de Catalunya, el País Valencià i les Balears, i com a tal llengua pròpia ha de ser plenament reconeguda, respectada i promoguda.
