Informe des de la Ciutat assetjada

S’acaba novembre i aquell estiuet dolç i benèvol també s’ha acabat. Era previsible. Les coses són com són i han de seguir el seu curs. S’han girat vents forts, hi ha hagut pluja, calamarsa i neu. L’hivern s’anuncia amb tota la seva força. Els canyars llueixen grans plomalls, diuen que és senyal de fred. I nosaltres ens hem de preparar per a un llarg descontentament. Per a la fred de l’ànima, que és la pitjor de totes. Espanya ha accentuat les seves insídies i no dissimula gens que realment som una colònia. La Generalitat ha estat finalment intervinguda. És el començament del final?

Fa un parell de dies, fullejant els poemes de Zbigniew Herbert, en vaig topar un que, canviant el que calgui canviar, ajustant el que calgui ajustar, em va portar, d’alguna manera, a la nostra situació actual. No em resisteixo a fer-ne una traducció funcional, en prosa:

Informe des de la Ciutat assetjada. «Massa vell per portar les armes i lluitar com els altres, vaig ser designat, com un favor, per al mediocre paper de cronista. Registro, sense saber per a qui, els esdeveniments del setge. He de ser precís, però no sé quan va començar la invasió, fa dos-cents anys, pel desembre, o pel setembre, potser ahir, de matinada. Aquí tothom pateix la pèrdua de la noció del temps. Només ens ha quedat el lloc, el lligam a aquest lloc. Encara tenim les ruïnes dels temples, els espectres dels jardins i les cases; si perdem les nostres ruïnes, ja no ens quedarà res.

»Escric com millor puc, en un ritme de setmanes inacabades. Dilluns: les botigues són buides, les rates han esdevingut moneda corrent; dimarts: l’alcalde, assassinat per agents desconeguts; dimecres: converses sobre l’armistici, l’enemic ha empresonat els nostres enviats, no sabem on són, és a dir, no sabem el lloc del seu final; dijous: després d’una turbulenta assemblea, es rebutja la proposta de rendició incondicional dels comerciants; divendres: comença la pesta; dissabte: s’ha suïcidat N., un inflexible defensor; diumenge: no hi ha aigua, rebutgem un atac a la porta est, l’anomenada Porta de l’Aliança. Ho sé, tot això és monòton i no commourà ningú.

»Evito comentaris, les emocions les mantinc a ratlla, escric sobre fets. Aparentment, només els fets són valorats als mercats forasters. Però amb un cert orgull desitjo informar que gràcies a la guerra hem criat una nova varietat de nens. Als nostres nens no els agraden els contes de fades; desperts, juguen a matar i, quan dormen, somien en la sopa de pa, un os, exactament com fan els gossos i els gats.

»Al captard m’agrada deambular pels confins de la Ciutat. Al llarg de les fronteres de la nostra llibertat incerta, miro des de dalt el formiguer dels exèrcits, les seves llums, escolto el repicar dels tambors, els udols bàrbars. De debò, és inconcebible que la Ciutat encara es defensi. El setge continua, els enemics han de ser substituïts. Res no els uneix, excepte l’anhel de la nostra destrucció. Gots, tàrtars, suecs, les centúries del Cèsar, els regiments del tsar, qui els enumerarà? Els colors dels estendards canvien com el bosc a l’horitzó. Des del groc delicat dels ocells per primavera, passant pel verd, pel vermell, fins al negre hivernal.

»Després, al vespre, alliberat dels fets, puc pensar en assumptes antics, llunyans, per exemple en els nostres aliats d’ultramar; ho sé, la seva compassió és sincera, envien sacs de farina, ànims, greix i bons consells. Ignoren que els seus pares ens van trair, els nostres exaliats des del temps de la segona Apocalipsi. Els seus fills no en tenen la culpa, mereixen la nostra gratitud, o sigui que els estem agraïts. No van sofrir un setge llarg com una eternitat. Aquells a qui toca la desgràcia estan sempre sols: els defensors del Dalai-lama, els kurds, els muntanyencs afganesos.

»Ara, quan escric aquestes paraules, els partidaris del pacte han conquerit un cert avantatge sobre els lleials. Les oscil·lacions de l’ànim, els destins, encara se sospesen. Els cementiris creixen, minva el nombre dels defensors, però la defensa perdura i perdurarà fins al final i, si cau la Ciutat i només un sobreviu, portarà la Ciutat dintre seu pels camins de l’exili. Ell serà la Ciutat.

»Mirem el rostre de la fam, el rostre del foc, el rostre de la mort, i, el pitjor de tots, el rostre de la traïció. I solament els nostres somnis no han estat humiliats».

Herbert era polonès i escriu sobre la Polònia de 1982. Però la poesia, si és realment poesia, és universal. I traspassa el temps.