Vaig quedar destrossat en assabentar-me de la mort de Steven Sotloff, el segon periodista nord-americà decapitat a Síria, no tan sols per l’acte de barbàrie que l’Estat Islàmic va cometre amb ell sinó també perquè Sotloff va morir mentre intentava lluitar contra una nova tendència a l’hora d’informar.
Durant els últims vint anys tots hem vist com es produïa una banalització de la informació, un gir cap a les notícies sobre famosos, els escàndols i les informacions escabroses.
Segons l’Informe Tyndall (que analitza les emissions informatives de les principals cadenes nord-americanes anualment), els informatius del vespre de les cadenes ABC, CBS i NBC han ofert en total una cobertura de 3 minuts sobre la guerra civil i la fam que afecta el Sudan del Sud, i de 9 minuts sobre les atrocitats comeses a la República Centreafricana. En canvi, s’han dedicat 304 minuts a informar sobre l’avió de Malaysia Airlines desaparegut (gairebé cinc vegades el temps que s’ha dedicat a la guerra civil siriana).
Aquesta és la raó per la qual ara és un bon moment per recordar i honorar Sotloff (i James Foley, l’altre periodista nord-americà executat, i tants altres que no han sortit als titulars): no tan sols pel seu coratge en el sentit físic, sinó també per la seva valentia moral a l’hora d’intentar atreure l’atenció sobre històries que acostumen a quedar oblidades. Sotloff va portar una mica de llum a alguns dels llocs més obscurs del món, amb la voluntat de redefinir l’agenda informativa global.
Per a ell va ser una veritable lluita.
“He estat aquí durant una setmana i ningú vol periodistes freelance per por dels segrestos. Aquí la situació és molt difícil. He estat dormint al front, amagant-me dels tancs de nit, bevent aigua de la pluja”, va escriure Sotloff en un correu electrònic enviat a un col·lega mentre era a Síria, poc abans que el segrestessin, segons afirma l’agència Reuters.
Un dels canvis més importants que he percebut en la meva professió és que periodistes i cooperants s’han convertit en objectius. Els grups d’extremistes radicals veuen ara els periodistes com a enemics, als quals segresten per maltractar-los i torturar-los. Segons sembla, l’Estat Islàmic va torturar Foley sotmetent-lo a simulacres d’asfíxia amb aigua abans d’assassinar-lo.
A més, en aquestes zones de conflicte qualsevol criminal de pacotilla amb una arma pot segrestar un periodista o un cooperant i vendre’l a un grup terrorista, que reclamarà un rescat per alliberar-lo. Els països europeus paguen aquests rescats amb diners que, d’una banda, serveixen per enriquir els grups terroristes i, de l’altra, creen un incentiu per segrestar altres estrangers. Una investigació realitzada pel New York Times revelava que Al-Qaida i els seus col·laboradors més pròxims havien aconseguit gairebé 100 milions d’euros des de l’any 2008 gràcies als rescats. Es tracta d’un model de negoci molt rendible per a un grup terrorista, i també és un dels motius pels quals el periodisme i la cooperació internacional han esdevingut encara més perillosos actualment.
Segons l’ONG Committee to Protect Journalists, 70 periodistes van ser assassinats l’any passat pel fet de fer la seva feina. Els últims anys, una setantena més de periodistes han sigut assassinats mentre cobrien el conflicte de Síria, i una vintena més continuen desapareguts. La majoria d’aquests periodistes són sirians i cal recordar que, molt més que els corresponsals estrangers, són els periodistes locals els que s’enfronten a un perill més gran (igual que els traductors o els guies locals que col·laboren amb els periodistes estrangers).
Una vegada, a Darfur, el meu intèrpret i jo estàvem entrevistant els habitants d’un poble a un ritme frenètic mentre un senyor de la guerra s’acostava al municipi per massacrar-los. Al final el meu intèrpret em va dir: “Hem de marxar. Si ens enxampen, a tu et segrestaran per demanar un rescat, però a mi simplement em dispararan”. Vam fugir corrents.
Una manera de retre honor a Foley i Sotloff (i a Daniel Pearl, i a la resta de periodistes assassinats) seria que els Estats Units defensessin amb més contundència els periodistes empresonats pels governs d’altres països (sovint per països aliats, com Turquia o Etiòpia). És el cas d’Eskinder Nega, que compleix una condemna de 18 anys en una presó etíop, o de Somyot Prueksakasemsuk, un tailandès que compleix una condemna d’onze anys per haver publicat articles en què s’atrevia a criticar el rei de Tailàndia. Avui dia hi ha altres Steven Sotloff cobrint el conflicte d’Ucraïna, l’epidèmia de l’Ebola a Libèria i les conseqüències de la malnutrició a l’Índia (i també informant sobre l’atur i la criminalitat en algunes ciutats nord-americanes).
Es tracta d’individus incansables i implacables.
Vull agrair especialment a tots els fotoperiodistes i càmeres de vídeo la seva tasca perquè sovint són els que més s’exposen als riscos dels conflictes. Un redactor com jo pot mantenir la distància, però això no funciona amb les càmeres. La meva primera norma en la cobertura de conflictes és no anar mai al mateix vehicle que els fotògrafs, perquè, quan senten trets, s’afanyen a arribar directament al lloc dels fets. Aquest dimecres mateix, 3 de setembre, es confirmava la mort del fotoperiodista rus Andrei Stenin a Ucraïna.
Així doncs: a Steven Sotloff, a James Foley i a tots els valents periodistes que arrisquen la seva vida, sigui quina sigui la vostra nacionalitat, aquest article és un homenatge a vosaltres (i a tots aquells que us estimen i que també pateixen).
Us plorem. Us trobem a faltar. Us admirem. I el vostre compromís amb el que realment importa, per davant de les frivolitats, no tan sols eleva el periodisme sinó tota la societat en general.