Informació, opinió i l’Opus Dei
“El periodisme se'n va a la merda: cada cop més les notícies no són els fets sinó la seva interpretació. La partió entre informació i opinió es transgredeix sistemàticament”. El dia 4 d’agost vaig fer aquest tuit, i a hores d'ara registra 451 agradaments i 152 repiulades. El vaig escriure després de llegir munts de suposades notícies, que en realitat eren interpretacions de biaix, sobre la carta apostòlica papal Ad charisma tuendum, que ressitua l’Opus Dei en l’organigrama –diguem-ho així I— eclesial.
L’Opus Dei és una de les associacions –diguem-ho així II— més vituperades de la nostra història del vituperi, i encara més d’ençà que Dan Brown va escriure un pamflet que va esdevenir bestseller amb pel·lícula i Tom Hanks. Aquí la fòbia arrenca del seu compromís amb el franquisme, tot i que ells ho defensen des de la teoria que la seva presència en ministeris i alts càrrecs va accelerar la descomposició de la dictadura. Tanmateix, els donava la raó l’auctoritas agnòstica d’un comunista de pedra picada com Josep Solé Barberà, que es va fer amic d’un insigne numerari [cèlibe] de l’Obra com Laureà López Rodó, que després de ser ministre de Franco va ser redactor, com en Solé, de l’Estatut de Sau des del qual la Catalunya autònoma i democràtica es va governar durant vint-i-set anys.
Conec alguna altra cosa de la meva experiència periodística, com ara que en les negociacions per evitar atemptats als Jocs Olímpics, que tot just recordem en el seu trentè aniversari, la diplomàcia vaticana al nivell més alt va tirar de l’Opus –molt pròxim al papa Wojtyla– en operacions de mediació entre les autoritats olímpiques, el govern espanyol i ETA. Ho afirmo amb fermesa perquè ho tinc contrastat per totes les bandes.
Jordi Llisterri va posar les coses al seu lloc en l’article publicat en aquest diari el dia 2, una peça periodística amb coneixement de causa i ponderada que concloïa que, en definitiva, els canvis que introduïa el document papal “no afecten l’estructura i organització de l’Opus Dei ni el seu poder”, i que hi ha un cert consens en la seva “evolució política”, amb gent “molt implicada en el moviment sobiranista” i diverses ONG de compromís social. El dia 5, Pep Martí Vallverdú va publicar un article igualment equànime a Nació Digital.
El codi deontològic dels periodistes catalans proscriu al seu punt primer barrejar informació i opinió: “Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. Atès que aquesta mala praxi s’anava introduint subtilment de fa temps, el doctor Almirall i jo mateix ho vam estudiar acadèmicament l’any 2008 i vam concloure que durant les campanyes electorals la incidència és significativa, com “en moments d’alt debat polític, tant en partits com dins d’un partit”. Aquest seria el cas multiplicat per molts zeros amb l’independentisme de numerador, sigui en el seu debat/combat contra Espanya sigui en el debat/combat contra ells mateixos.
La proliferació de notícies interpretades a la carta dels periodistes o de la tendència de la capçalera malmet l’ofici: les notícies s’han de donar tal com són, amb “polifonia de fonts” i encara més quan són temes en debat que admeten visions contraposades. Després ja vindrà el meravellós gènere de la crònica, que pot ser periodisme interpretatiu, o directament el de l’opinió, que sota d’una firma permet el que es vulgui, demonitzar l’àngel o angelitzar el dimoni –diguem-ho així III–. Arribats aquí, vistos els comentaris que el Twitter em va subministrar, cal diferenciar la tendència del mitjà de l’opinió del periodista, i no pensar que els periodistes som sicaris o submisos a la propietat o que la propietat és intrínsecament una mola que passa per la pedra els seus professionals. Defensar igualment que els mitjans no són tributaris de les subvencions, que són de diner públic i no governamental, per garantir el circuit de l’opinió pública que és una garantia de la democràcia. Al final de tot plegat i si van molt mal dades, un bon periodista, amb ètica i deontologia, preservarà sempre la seva independència perquè, com em va dir Manuel Vázquez Montalbán, “Yo no soy patriota de mi medio”.
