La inflació mai és igual per a tothom
En els dies que estem, ben entrat l’estiu, veiem com l’activitat econòmica està desbordada i els preus desbocats. No només ho sentim sinó que ens ho mesuren amb precisió. Tanmateix, la xifra de la inflació –l’increment del cost de la vida– és molt enganyosa atès que està feta de molts moviments que poden ser contradictoris entre si: béns i serveis amb preus que pugen contra d'altres que baixen.
Si mirem el detall sectorial de la dada d’inflació interanual espanyola del juny de 2022 –el 10,2%–, hi ha components que pugen el 19 per cent o una mica més: transport, habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles. Els aliments i begudes no alcohòliques pugen per damunt de la mitjana –un 12,9%–. Uns i altres són el motor del procés inflacionari. D’altres cauen. Les comunicacions baixen un 0,3 per cent. La majoria de les branques de l’IPC creixen força menys que la mitjana. Els grans serveis públics creixen molt poc –una mica més de l'u per cent–. Ens oblidem fàcilment dels preus que no augmenten.
Hem d’anar amb compte i filar prim per entendre d’on neix el procés inflacionari i a qui beneficia. Com a país no ens beneficia i com a societat tampoc. Ens empobreix. Aquesta inflació és importada i reflecteix l’encariment d’importacions de les quals ens és difícil prescindir. Indirectament beneficia sectors amb demanda en ràpid creixement. Perjudica sectors sense capacitat negociadora o sotmesos a fortes pressions de competència d’oferta. Però no hi ha un efecte comú. Almenys, no encara mentre la inflació subjacent estigui controlada.
La divisió entre guanyadors i perdedors de la inflació s’estén per tota la societat i per totes les administracions públiques. És notable que el sector que sembla més aliè a la inflació, que és l’Administració General de l’Estat, ara completament mancada del recurs d’emetre diner, està resultant el guanyador sorpresa d’aquesta primera part de l’any. Amb dades dels primers cinc mesos de l’any, les més recents actualment disponibles, el gran beneficiari de la inflació a Espanya és l’administració tributària. El principal impost directe, l’IRPF, creix un 23,8% respecte al mateix període de l’any anterior. L’IVA, que és de dimensions semblants, creix al 38,3%; l’impost de societats, al 68,8%, i els impostos especials al 27,7%. Preus i beneficis en alça són una benedicció per al ministeri d’Hisenda. És el primer a gaudir dels guanys de la inflació. Els comptes públics s’estan arreglant automàticament, sense fer cap esforç, cap retallada, cap increment de tipus impositius. El govern central pot fer política electoralista –regalar diners– complint els objectius més ambiciosos d’equilibri pressupostari. El perill d’un ajust fiscal s’allunya.
Si l’efecte de la inflació és actualment favorable per a l’equilibri dels comptes de l’Estat, encara ho és més per a l’endeutament públic. La proporció entre volum del deute públic i PIB es redueix a ulls veients. Atès que la inflació interanual és bastant semblant al deflactor del PIB, podem, simplificadament, suposar que el creixement interanual del PIB nominal (a preus corrents) serà aproximadament el creixement del PIB real multiplicat pel de l’IPC. Quan les previsions sobre Espanya dels organismes internacionals per a 2022 fixen el primer en el vuit per cent i el segon en el quatre, el PIB nominal creixerà més del dotze per cent i reduirà notablement el pes d’un deute públic que difícilment creixerà més enllà del quatre per cent del PIB de necessitat de finançament del dèficit públic. Si el procés dura un parell d’anys –evitant els impactes més negatius dels augments dels tipus d’interès sobre el servei del deute– haurà representat l’absorció de l’excés d’endeutament patit durant la pandèmia. La ciutadania quedarà empobrida, però l’Estat ben reforçat. Aquest és el resultat final. Accelerar el recurs a la inflació està fora de les seves capacitats, però gaudir intensament dels seus efectes li resulta completament legítim.
¿Passa el mateix amb les altres administracions territorials? No és el cas de les comunitats autònomes de règim comú. Els seus ingressos, procedents del model de finançament, que és la manera com el govern central aconsegueix el control dels impostos que ha cedit totalment o parcialment a les comunitats autònomes, es transfereixen a les comunitats autònomes pel mètode de les bestretes, definides a finals de juliol de l’any anterior amb una previsió d’inflació baixa. En canvi, els ingressos de l’Estat durant el 2022 hauran pujat molt més de pressa, a les proporcions ja mencionades. Les comunitats autònomes només accediran a la liquidació, àmpliament positiva, dels seus impostos el juliol del 2024, i els euros que rebran ja estaran molt depreciats per la inflació experimentada. Guanya Hisenda contra els ciutadans i contra les administracions subestatals.
