Els policies infiltrats en grups –inofensius– antifeixistes o sindicals catalans van haver de mantenir relacions sexuals amb les seves víctimes propiciatòries. Cap perill, esclar. No parlem del cas de la pel·lícula Donnie Brasco, cap dels infiltrats havia de patir perill com Joe Pistone. D’alguna manera, però sense risc, és el que ha de fer la prostituta de Narcos que treballava per a la policia (i va acabar malament).
Pel que sembla, hom en les escenes amatòries parla de la feina amb els o les amants. Joan Carles amb Bárbara Rey, per exemple. Als matrimonis suposo que aquestes confidències no es fan durant l’execució de l’amor, perquè no s’executa tan sovint i perquè hi ha també altres moments com la preparació del sopar –en cas que es comparteixi– o un viatge en cotxe.
Algunes de les víctimes dels infiltrats expliquen que ara se senten traïdes i “violades”. Algunes de les relacions van allargar-se en el temps.
Hi ha, però, una qüestió que no em trec del cap en aquests casos. Feien la feina complaent d’agradar sempre a la víctima? Li seguien la corda, volien sempre fer el que l’altre proposava? Li donaven la raó amb els gustos musicals? La trobaven sempre bonica i interessant? Li preparaven sopars romàntics perquè xerrés més del compte? Evitaven la discussió justament perquè l’altre no es cansés? O tot era normal i hi havia baralles, per donar veritat?
“Jo em donaria a qui em volgués”, diuen els versos que més m’agraden. D’alguna manera aquestes víctimes han sentit durant uns mesos una il·lusió. Algú els ha estimat molt, sense fissures. No han sigut avorrits, no han fet ràbia, no han fet fàstic. D’alguna manera és com la dona estafada pel fals Brad Pitt. D’acord, li ha costat car, però durant un curt període de temps ho ha tingut tot: ha sigut la nòvia de Brad Pitt.
