L’infern a la terra (no només a Vivotecnia)

“Als animals amb què experimentem als laboratoris els infligim un patiment que no té precedents en la llarga i brutal història de les tortures humanes”. Són paraules de Michel A. Slusher, un investigador que explica la seva experiència en un llibre (They all had eyes, 2016) que arrenca amb un emfàtic “Soc un monstre”, i que relata un infern que ni Dante va gosar imaginar. A l’infern de la Divina Comèdia es castiga els pecadors amb foc i glaç, mutilacions, fuetades, malalties, desfiguracions, emmetzinaments, espases que reobren ferides. Una llista delirant que no obstant és el que viuen aquí i ara –des de fa segles, de fet– els animals no humans emprats en experimentació.

En el nom de la ciència fem, i hem fet, de tot als altres animals. Els enverinem, els cremem, els desmembrem, els deixem cecs, els deixem paralítics, els infectem amb tot tipus de malalties, els electrocutem, els trenquem els ossos, els mutilem cerebralment. En el nom de la seguretat, a més, els introduïm en ulls, nas, boca, estomac i pell tota mena de substàncies que sabem que són tòxiques, per veure fins on les resisteixen. Tot això ho fem en espais qualificats com a científics, vestits amb bates blanques i emprant un llenguatge profilàctic. Per descomptat també ho fem vestits de militars, com quan provem l’efecte d'explosius i armes amb porcs vius. I enmig d’aquesta normalitat, de tant en tant descobrim casos de “males pràctiques”, com ha passat recentment a Madrid amb el laboratori Vivotecnia, on, a més de tot el que acabem d'explicar, els animals eren apallissats, escarnits, objecte d’abusos macabres. Gràcies a la resposta ràpida i contundent de molta gent compassiva, el Vivotecnica ha vist la seva activitat suspesa. Però el problema no és només que hi ha molts més Vivotecnias arreu per clausurar. El problema és que, fins i tot seguint totes les normes i creant-ne de noves, l’experimentació animal és en essència una tortura dantesca si et poses al lloc de l’animal viviseccionat, mutilat, cremat, emmalaltit, paralitzat, descerebrat.

Per suportar-ho hem de fer contorsions mentals. La més difícil és la que han d’assumir els experimentadors amb animals, en els quals la compassió i la propensió a la cura naturals que senten, i que motiva la seva recerca, ha de conviure amb la ment freda i indiferent al patiment que requereix experimentar amb animals. A la resta de la població se li demana que cregui que això és el progrés. Que experimentar amb animals ha estat imprescindible per a la medicina moderna i ho és per a la futura. Que els animals de laboratori no pateixen gaire i fins i tot els beneficia. Que el mal que es causa a uns quants milions d’animals queda totalment compensat pel bé que es causa a tota la humanitat.

Tanmateix, la contorsió no resisteix la realitat. El progrés en la sanitat està molt relacionat també amb la higiene i l’alimentació. Un gran nombre dels experiments que es duen a terme amb animals no arriben a tenir mai cap aplicació (un elevadíssim percentatge no acaben ni tan sols publicats en articles). De fet, molts experiments només proporcionen dades errònies, motiu pel qual tots els medicaments han de ser provats en humans abans de ser llançats al mercat, hagin o no hagin estat testats amb animals. Això és així perquè per més que ens hi assemblem, un ratolí, un conill, un gos o un mico són espècies diferents de la humana. Per descomptat, experimentar implica patiment, des del psicològic (estrès, pànic, por) fins al físic (que pot arribar a graus molt severs). I avui en dia un creixent nombre d’experiments, sobretot de toxicitat però també biomèdics, ja es poden testar sense animals, amb mètodes alternatius.

El cas del laboratori de Madrid no és només un exemple de degeneració màxima del comportament humà. La realitat de l’experimentació animal és en tots els casos una violentació extrema de les vides d’individus que, per més que ens agradi pensar el contrari, no se sacrifiquen per nosaltres, sinó que els hi obliguem. Es tracta d’una pràctica arcaica i immoral que mai acceptaríem aplicar al gat o gos amb els quals convivim a casa, i molt menys a d’altres humans. Una pràctica que cada cop més gent reconeix que s'ha d’acabar, fins i tot la directiva europea que la regula. Es tracta, a més, d’un negoci que desvia esforços i diners que haurien d’estar destinats a la recerca sobre i amb mètodes alternatius. Perquè el progrés no pot consistir en crear inferns per a ningú.

Núria Almiron, UPF - Centre for Animal Ethics