L'infern d'esperar la mort en una trinxera

Quan Rússia va llançar la seva invasió d'Ucraïna, jo estava escrivint una novel·la. Passava als EUA, el 1863, i seguia les passes d'un ucraïnès de Virgínia a Missouri que pel camí trobava diversos tipus estranys, soldats, desertors i esclaus fugitius. Sempre m'ha interessat força la història dels EUA, i se'm feia atractiva la idea d'integrar un protagonista ucraïnès –no un clàssic emigrant sinó un soldat del bàndol del Nord, amb la seva pròpia història de servitud sota el jou de l'Imperi Rus– en les realitats de la Guerra Civil.

Se suposava que la història s'havia de convertir en llibre, i se suposava que havia d'acomplir el meu somni: seguir el camí del meu protagonista des de Front Royal (Virgínia) fins a Orzak (Missouri), mentre assimilava tota la vida que pogués assaborir. Però Rússia, no prou satisfeta amb haver destruït l'estat d'Ucraïna en una ocasió anterior, tenia altres plans. Vaig posar la meva escriptura en suspens i, en lloc d'això, vaig agafar les armes. Ara estic intentant evitar que el meu país entri en una nova etapa de submissió.

Això és el que va passar, i ho accepto. Però ¿realment volia lluitar? ¿Centenars de milers d'ucraïnesos volen realment posar en risc les seves vides, que els separin de les famílies en trinxeres inundades o en estepes seques? ¿Vull morir realment on el món s'acaba, des d'on ningú no torna? Probablement, tot soldat ucraïnès es fa aquestes preguntes que no tenen resposta.

A Bakhmut, on vaig servir al maig, eren inevitables. La unitat que comandava va rebre la tasca de construir una posició de combat als afores de la ciutat, però tot va canviar molt ràpidament. Els russos van capturar la resta de la ciutat i la majoria d'unitats ucraïneses van marxar. De cop, ens vam trobar atrapats: ningú no ens cobria. Buscant protecció, em vaig ajaure en una petita trinxera.

Vaig passar cinc dies en aquella tomba esperant la mort, de vegades orinant en una ampolla de plàstic i comptant, per diversió, les calories que consumia i la quantitat d'aigua que bevia. (Dia 1: 560 calories, 350 mil·lilitres d'aigua. Dia 2: 780 calories, 550 mil·lilitres d'aigua. Etcètera). Durant 115 hores vaig jeure en aquest forat de poc més d'un metre de profunditat i vaig mirar un cel clar, arraulint-me amb cada explosió propera.

Al meu voltant, un autèntic infern. Com que les nostres posicions estaven en la ruta de Bakhmut, les tropes que es retiraven –exhaustes, ferides, ensordides per les explosions– passaven pel meu costat constantment. L'enemic les atacava, els walkie-talkies anaven bojos amb informes de pèrdues i els drons brunzien sense parar. Les branques segades pels bombardejos queien a sobre dels nostres caps.

Jeia al fons de la meva tomba pensant que, encara que feia temps que havia acceptat la meva mort, encara no estava preparat per a aquesta mort just ara. La meva esposa no sap com pagar les factures, no li vaig deixar les contrasenyes del meu e-mail ni del banc, i hi ha paquets a la bústia que no he tingut temps d'explicar-li què són.

No, no ho vaig preparar com calia. No li vaig escriure res d'important abans de marxar. Qui ho sabia, que internet, el generador, el menjar, l'aigua i gairebé tot desapareixeria instantàniament sota el foc de l'artilleria russa? Gairebé no hi ha comunicació, cap manera de transferir contrasenyes, cap manera de controlar el destí de la teva novel·la inacabada.

Alhora, vaig pensar què faria si sobrevivia. Existeix aquesta possibilitat: sobreviure. Bé, llavors, escriuré un missatge. Diré: "Amor meu, he sobreviscut". Però era difícil pensar en un final feliç. Preferia somiar en la meva mort, quan, ben xop per la pluja, després d'adormir-me una hora sota les canonades, una mina russa em mataria.

El primer, el segon, el quart dia van passar. Gent diferent, herois i històries anaven i venien. No tothom va tenir prou sort per mantenir-se amb vida. Bakhmut cremava davant nostre –sempre recordaré l'olor de ciutat cremada–. Hi havia tot de cossos morts al nostre voltant –sempre recordaré l'olor punyent i agra.

La gent cridava, saltava dins les trinxeres, demanava cigarretes, compartia cigarretes, demanava aigua, compartia aigua. En sortien, corrien o s'arrossegaven. Quan va acabar el cinquè dia, de sobte va començar una forta pluja, gairebé un torrent tropical. El bombardeig va parar per primer cop. I els walkie-talkies, als quals encara no se'ls havien acabat les bateries, van sonar amb l'ordre de marxar.

Així que vaig marxar. Sota un diluvi, assedegat, moll, exhaust, després d'haver perdut set quilos de pes corporal i tota la munició, però encara amb la meva arma. Quan vam ser a quinze quilòmetres de la línia de front, en un punt de transbordament en una estació de servei, va tornar la connexió a internet i semblava que estàvem relativament segurs. Vaig escriure a la meva dona: "Amor meu, he sobreviscut". Encara em costa de creure.

Volia lluitar? Centenars de milers d'ucraïnesos volen lluitar? Tenim fills, famílies, feines, aficions, paquets a la bústia. I alguns de nosaltres tenim una novel·la inacabada sobre les aventures d'un ucraïnès als EUA que no volia lluitar, però a qui no li va quedar més remei. Nosaltres tampoc no tenim més remei que fer-ho, perquè els nostres enemics estan intentant, un cop més, privar-nos del dret de viure a la nostra terra. Perquè estan intentant privar-nos del nostre dret a la llibertat.

Com no podia agafar una arma, aquí? Per als que durant moltes dècades han viscut en els acollidors braços de la democràcia i la llibertat, que no coneixen la por al captiveri i a la tortura, és difícil d'entendre per què una gent tan pacífica –que des de temps immemorials conreen blat, treuen acer i carbó de la mina i fan pasturar el ramat en prats infinits– defensen cada metre del seu país amb tanta fúria. Però jo sé la resposta. Aquesta és la nostra terra meravellosa. I ha de ser lliure.

Copyright The New York Times