El filòsof Jean-Paul Sartre va fer dir a Garcin, un dels personatges de la peça de teatre Huis clos (A porta tancada), escrita el 1943 i representada per primera vegada a París l’any següent, aquesta frase: “L’enfer, c’est les Autres” (L’infern són els Altres, així, en majúscula). El mateix Sartre (de qui tan poc parlem avui i a qui tan ràpidament hem oblidat) va precisar què volia dir. Per entendre-ho una mica, podríem posar un exemple concret: tots nosaltres hem estat anomenats a casa de petits d’una manera determinada. Hem estat la gran o la mitjana, l’esportista, la saberuda, l’ovella negra de la família. Aquesta categoria representa la mirada dels Altres que ens ha definit i, en aquest sentit, ens ha posicionat socialment (almenys d’entrada), convertint-nos en allò que aquests Altres volen o esperen que siguem, d’una vegada per totes. Tanmateix, això no significa en cap cas que siguem realment allò que la mirada dels Altres hagi dit que som. Ara bé, si malgrat ser conscients que no som ni la saberuda ni l’esportista intentem ser-ho pels Altres, probablement patirem molt. La nostra vida es pot convertir en un infern, perquè anul·lem la complexitat de la nostra pròpia condició humana per tal de conformar la mirada cosificadora d’un Altre que diu: “Au, tu ets això”. En canvi, la hipòtesi (sartriana) de la llibertat ens fa posar en dubte tot allò que parla en el nostre nom. I llavors, què? Quan posem a distància el que ens han dit que som, podem buscar alguna cosa inesperada per tal de sortir de l’infern que representa complir amb les expectatives creades; en definitiva, ser la categoria que ens converteix en un objecte en mans dels qui volen atrapar la nostra llibertat.
La frase de Sartre ressona amb força en el món contemporani, on les persones volen ser com l’influencer, el tiktoker, el líder. Creuen viure en un món lliure quan, de fet, han oblidat què és la llibertat, entestats a esdevenir aquella imatge reflectida en l’esguard de l’Altre. Emboliquem un xic més la troca: com que hem interioritzat aquesta categoria externa que ens han fet creure nostra, no la reconeixem quan la identifiquem en l’altre (en minúscula, o sigui, l’altre concret que coneixem). Per això trobem tan difícil d’acceptar els esportistes o les saberudes (o les ovelles negres) que se’ns assemblen: perquè ens resulta tan familiar com insuportable.
L’infern són els Altres avui, en un món salvatge on la violència, la credulitat i la intolerància homogeneïtzen les persones en un esquema de bons i dolents. Com desactivem aquesta maquinària infernal per rescatar la llibertat, irreductible a “esdevenir la cosa” d’aquest Altre que controla i manipula? Doncs suposant que la seva intencionalitat no és segura sinó fràgil. Potser ha errat la seva definició sobre què som. Només dubtant de l’infern creat per la seva mirada podrem caminar al costat de qui aparentment no se’ns assembla, fent entrar una mica d’aire fresc en l’ambient irrespirable a porta tancada.
