Les infermeres

El Consell Tècnic d’Infermeria del CCFCPS agraeix “que s’utilitzin adequadament les denominacions adreçades al col·lectiu infermer”. Recomanen que diguem “infermeria” quan ens referim a la disciplina (com “medicina”) i “infermera” o “infermer” quan vulguem parlar dels professionals. El Consell Internacional d’Infermeres (CII) recorda que si es diu “infermera” s’està parlant de “professionals d’ambdós sexes”. No pretenen, entenc, que en un grup professional com aquest, majoritàriament compost per dones, es vulgui donar visibilitat als homes. Entenc que, com en el col·lectiu del “personal secretari” o el “personal puericultor”, es doni a entendre que és una feina que també poden fer homes i no es doni per suposat que només el fan dones.

Em recorda una mica la sensació que tinc quan s’insisteix que les nenes i les noies facin el batxillerat científic, que també poden. Jo, que vaig ser de lletres, tinc la sensació que, com que vaig triar l’opció potser preferida per la majoria de nenes, no seré mai tan valorada com si hagués triat la minoritària.

En el cas de les infermeres voldria tan sols donar voltes a un fet. La feina que fan potser ha existit sempre, des de les cavernes. Però és a l’era contemporània quan se’ns fa present. Per què? Perquè hi ha les guerres contemporànies, també. Els homes fan la guerra, les dones no. Els homes són malferits. I els curen les dones. Tot el personal d’infermeria de les guerres mundials són dones. Curen, embenen, desinfecten, donen ànims, no dormen, es commouen, no descansen. Entenc que a Ucraïna, ara mateix, potser és així, perquè els que estan obligats a fer la guerra i, per tant, a ser metrallats, torturats, desmembrats, són els homes. És per això que sempre que penso en aquest col·lectiu penso en dones, com si penso en el col·lectiu dels soldats penso en homes. I en diria “les infermeres” i “els soldats” per això. Perquè malgrat les excepcions, per desgràcia, uns i altres s’ho han guanyat.