Els infants del Sàhara, les aixetes i nosaltres

No sé si encara es deu fer o si ja no es fa. Recordo que, fa uns anys, venien infants del Sàhara a Catalunya de colònies d’estiu, amb famílies que els acollien. El Sàhara va ser colònia espanyola fins a l’any 1975; explotada maldestrament i abandonada a la seva sort.

Aquestes famílies els duien al metge i sempre explicaven la sorpresa d’aquesta canalla en veure les aixetes i les piscines. Obrir un mecanisme i que en ragés aigua o sentir el plaer de capbussar-se a l’aigua, quan no ho havien fet mai, era màgic.

Però ara, aquí, les aixetes i les piscines ja no es donaran tant per suposades. Ens diuen que no fem banyeres sinó dutxes i aviat ens diran que no cal dutxar-se cada dia. Ens diran que l’aigua de bullir mongetes no s’ha de llençar, que s’ha d’aprofitar, com feia l’àvia. Que sempre deia: “Les aigüeres? Les més ben alimentades!”, volent dir que hi llençàvem el millor.

Ens diran que és urgent que l’aigua de la dutxa no es llenci, que serveixi per anar al dipòsit del vàter, que si t’ha sobrat infusió, un cop freda, ha de servir per regar un test, que si ets en un hotel no ho has d’aprofitar per dutxar-te més estona, perquè aquella aigua, en realitat, també és teva. Les piscines, sí, seran un luxe, com per als nens del Sàhara.

Diu l'ARA que “Aigües de Barcelona, la distribuïdora de l'àrea metropolitana de Barcelona, està fent proves per comprovar si abaixant la pressió es pot aconseguir la reducció de consum domèstic”. Potser és el que cal. Potser cal que cadascú de nosaltres tingui dret a un consum total diari. Els dic una cosa, lectors, potser em dutxaria menys a canvi de poder regar les meves plantes. No voldria, de cap manera, deixar-les morir. Cada cop que veig una abella o una papallona en un test meu, penso que contribueixo a un equilibri imperfecte. Ens calen plantes autòctones, resistents a la set, no podem mantenir herbes pròpies d’Irlanda, esclar, però regar els rosers i els geranis ha de poder ser. O ho lamentarem.