Infants sense fronteres
Aquest divendres que commemorem el Dia Internacional del Migrant, des de l’Unicef creiem necessari posar el focus en com les migracions afecten els infants. Ho fan de moltes maneres. N’hi ha que emigren amb els pares, d’altres neixen al país de destí o en algun lloc de pas, alguns fan el viatge sols i molts es queden enrere amb els efectes que comportarà una separació dels seus progenitors sense data de retrobada. Quan fugen de persecucions o conflictes els pesen les experiències traumàtiques que hagin pogut viure al seu país d’origen. Quan emigren per canals no regulars, al risc implícit s’hi suma un plus de vulnerabilitat i l’impacte que poden tenir en el seu desenvolupament físic i emocional i en la seva salut mental totes les vivències a les quals puguin veure’s sotmesos en aquell desplaçament. Quan la seva família viu en situació d’irregularitat pateixen la por de ser descoberts i detinguts, i fins i tot són privats de llibertat o separats dels seus pares i mares quan aquests són arrestats o expulsats d’un país.
Però, en principi, totes aquestes situacions de vulnerabilitat s’haurien de poder minimitzar i afrontar a la llum de les obligacions que té assumides un estat pel fet d’haver ratificat la Convenció sobre els Drets de l’Infant, el tractat internacional que promulga els drets que tenen tots els nens i nenes arreu del món. Atenint-nos-hi, la condició d’infant sempre ha de prevaler per sobre de qualsevol altra, sigui la d’estranger, la de migrant o la d’indocumentat. Els nens que busquen refugi tenen idèntics drets que la resta i l’estat els ha de proporcionar la mateixa atenció i vetllar per la seva dignitat i màxima protecció en la mateixa mesura.
Quan arriben a una frontera, en lloc de barreres administratives insalvables o centres de reclutament, haurien de trobar les condicions que garanteixin de forma integral tots els seus drets, que les seves necessitats siguin ateses i tinguin ple accés a tot tipus de serveis. No obstant això, sovint es veuen afectats pels buits que hi ha en les lleis, en les polítiques i en les pràctiques en el marc comú del sistema de protecció de la Unió Europea i, en entrar en aquest territori, es topen amb un accés limitat a la justícia, a l’educació i a la salut, corren el risc de ser detinguts i deportats, de ser inclosos en expulsions col·lectives o de veure’s sotmesos a pràctiques de control fronterer que poden resultar perjudicials per a les seves vides. Quan es tracta de nens i nenes no acompanyats, la cosa empitjora perquè no reben la protecció adequada que els cal ni als països de trànsit ni als de destí.
L’alt comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans assenyala que els estats han de vetllar perquè els nens en el context de la migració siguin tractats, abans que res, com a nens i que es garanteixi que el principi de l’interès superior de l’infant tingui prioritat sobre els objectius de gestió de la migració. Són, diu, els organismes de protecció de l’infant, i no les agències d’immigració, els que haurien d’assumir la responsabilitat principal sobre els infants. Tenir en compte l’interès superior de l’infant significa que a l’hora de prendre qualsevol decisió o mesura que afecti el nen sempre es donarà prioritat al que més el beneficiï. I aquí conèixer les seves opinions i desitjos serà primordial.
Una altra directriu indica que qualsevol persona que al·legui que és un infant hauria de ser tractada com a tal i, per tant, l’estat li hauria de nomenar un tutor, derivar-lo a les autoritats de protecció de la infància i, si cal, facilitar-li els processos adequats de determinació de l’edat, entenent-ho com una mesura d’últim recurs i apel·lable davant d’un organisme independent. Definir l’edat amb procediments de dubtosa base científica pot provocar que quan li pressuposen majoria d’edat a un noi que voreja els 18 anys perdi la protecció internacional. I el salt en aquesta situació pot ser abismal en termes de desemparament i d’efectes en el seu dret a la vida, a la supervivència i al desenvolupament.
L’alt comissionat recomana evitar la detenció dels nens a causa de la seva situació migratòria o la dels seus pares o de la seva entrada o estada irregular, garantint-ho en la legislació, en les polítiques i en la pràctica. Els nens no acompanyats i separats no haurien de ser repatriats si no existeix la seguretat que comptaran amb una atenció i unes disposicions de custòdia adequades i s’han buscat els seus familiars al país. No obstant això, la pregunta és: ¿com es pot retornar un nen a un país en el qual hi ha motius per pensar que existeix un perill real de causar-li un dany irreparable? Tampoc es pot separar un nen dels seus pares durant els procediments d’expulsió o per motius d’irregularitat. Això contradiu el seu dret a la vida familiar i els estats han de protegir-lo.
Per això, en un dia com avui, l’Unicef insisteix que cal una política de migració emparada en l’efectiu compliment dels drets fonamentals, i la necessitat d’aplicar la perspectiva de drets de la infància quan s’hagin d’afrontar temes migratoris.