Ja és un clàssic: aquest dijous, l’ARA i el Monestir de Pedralbes vam inaugurar la vuitena edició dels Diàlegs de Pedralbes, sota la direcció del professor de filosofia Daniel Gamper, aquest any dedicats a una qüestió de la qual parlem cada dia com és I’educació, sota el títol “Tractar bé les criatures”.
Vam arrencar fixant-nos en com pensen les nenes i els nens, i de seguida ens vam sentir malament de fer servir l’expressió “infantilitzar la política” per resumir el festival de promeses de color de rosa, la simplificació de les solucions de problemes complexos i les frases ximples de Trump o Ayuso, dels quals diem que parlen tan clar que els podria entendre un nen de vuit anys. En realitat, si hi ha una cosa que una criatura no perdona o que la decep profundament és que un adult l’enganyi, que no es prengui seriosament allò que s’ha pactat o el paper que se li suposa com a adult.
Sovint diem, i amb encert, que els adults tenim la mirada cansada, que ja res ens sorprèn, perquè les hem vistes de tots els colors. Preguntem-nos si no podem aprendre res de la manera meravellada amb què mira la canalla, que contrasta amb l’anar fent rutinari en què correm el risc d’anar consumint dies de vida. I fer-ho sense pretendre que la vida és feliç “com un paradís sense espines”. I que els podem ajudar molt si els eduquem a aprendre dels errors i les frustracions, i a saber esperar i a saber avorrir-se. Incentivar la imaginació però abandonar la fantasia.
Amb més curiositat i més admiració per les coses bones de la gent, “ens defensarem millor de les agressions, de la por, de l’odi i també de la complaença irreflexiva”, considera el professor Jordi Nomen. Si infantilitzar la política volgués dir això, la vida dels adults seria bastant millor.
