Infantilisme a galtades
Vistes les reaccions suscitades pel mastegot que li va ventar Will Smith a Chris Rock a la gala dels Oscars, si a una cosa es pot vincular tot plegat és a l'infantilisme –vagi el terme en el seu sentit més pejoratiu, i amb perdó dels infants– que fa temps que se'ns menja pertot arreu. Els acudits llepats de Chris Rock (inclòs el de la calba de Jada Pinkett Smith, però també tot el seu repertori) eren, efectivament, de nen repel·lent (“nen de bufetada”, se'n deia, justament, abans que els càstigs corporals fossin mal vistos, cosa de la qual fa quatre dies). Per la seva banda, el comportament ridícul de Will Smith, primer pegant al presentador de la gala i després rebent el guardó fent el petarrell, amb un discurset ple de referències a Déu i a l'amor per intentar donar solemnitat a la seva acció estúpida –són molt abundants, també, les accions estúpides revestides de solemnitat– ens posa davant d'algú que clarament no ha superat l'edat emocional ni mental de la preadolescència. Un espectacle llastimós, que feia venir vergonya aliena i que en feia venir més cada vegada que algun mitjà reproduïa, per milionèsima vegada, l'instant de la bufetada.
Una bufetada que, tanmateix, ha causat impacte arreu del món i ressona encara dies després que fos etzibada, en aquest mateix article sense anar més lluny. La reacció general, com a societat, també va ser pueril: en comptes de desar-ho dins el calaix de les anècdotes impresentables, com li corresponia, molts es van entestar a elevar el fet a alguna categoria, a mirar de fer-ne lectures que li donessin valor en relació amb els drets de les minories. No funcionava: no érem davant de dos homes negres i una dona negra i alopècica, sinó davant de tres estrelles de Hollywood a la gala dels Oscars, una casta privilegiada com n'hi ha poques al planeta. Hi havia, a més, comptes pendents entre ells d'un antic triangle amorós, de manera que no érem dins el terreny dels drets i les llibertats, sinó del paper cuixé més frívol i, si voleu, decadent. Tot i així, hi havia veritable obstinació a fixar allà el focus: per unes hores ja no hi havia guerra a Ucraïna i encara menys hi havia crisi energètica, escalada armamentística ni (per descomptat) pandèmia de coronavirus. Com els infants, els programes de ràdio i televisió s'esforçaven per fer veure que concedien encara una mica d'atenció a aquests assumptes, però després (com els infants) tornaven tot d'una a allò que tothom volia, que era tornar a reproduir l'escena (o el so de l'escena) del mastegot, i esplaiar-s'hi a cor què vols. La paradoxa és que, a damunt, la gran derrotada de la vetllada fos The power of the dog, una pel·lícula magnífica sobre les masculinitats agressives, sobre les que no ho són tant (aparentment, si més no) i sobre el trencament de relacions de sotmetiment. I que també estigués nominat (i no s'endugués res) Benedict Cumberbatch, un actoràs que, només que estossegui, ja ofereix molt més valor artístic que el xulet Will Smith en tota la seva carrera.
