La fi de la infantesa (1991)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLes nenes desaparegudes arreu d’Espanya, un presumpte assassí de 14 anys, la utilització de criatures per a vídeos pornogràfics i les mateixes criatures com a contempladors de tots els horrors del món... ¿Som a l’inici de la fi de la infantesa, el paradís perdut dels romàntics, aquesta edat daurada que, construïda com un mite, no té gairebé més de dos-cents anys? La construcció de la infantesa com un temps de l’ésser humà en què aquest ha de ser passiu i receptacle alhora del coneixement és recent. No va gaire més enllà de les teories de Rousseau. Ni els viatges de Gulliver ni Robinson Crusoe foren escrits per als nens, perquè la majoria no sabien llegir. Els infants eren homenets o donetes ensinistrats, com més aviat millor, perquè complissin la seva funció social. Fins al segle XVII no apareix la joguina per als nens, abans la noció de joc no separava infants i adults. En un museu de Cardiff, al País de Gal·les, vaig llegir la història d’un nen de 12 anys que, als inicis del segle passat, fou penjat a la forca perquè havia robat una cullera de fusta. Una de les grans preocupacions dels higienistes catalans era que els nens menors de 8 anys no haguessin de treballar. Rafael Vidiella va començar a fer-ho als 7 anys i mig. Pau Vila, que treballava com a teixidor, s’estava a la feina onze hores diàries, diumenges i tot. No fa pas gaire que començà la noció d’infantesa com l’edat del candor i la innocència. Per al nord-americà Jonathan Edwards, teòleg i filòsof del puritanisme al segle XVIII, els infants són “uns escurçons joves i molt més odiosos que els escurçons”. Però, avui, la noció de la infantesa com el paradís perdut és un de tants mites de la burgesia que se’n va en orris. En la nostra part del món, la infantesa menja i va a escola, encara que els maltractes continuen. A la resta del món, els infants viuen i moren com adults. Són els nens de la intifada, els qui són assassinats a Colòmbia i el Brasil, els nens kurds... La diferència entre aquests nens i els nostres, que viuen protegits en suposades campanes de vidre, és que els nostres han esdevingut contempladors de l’horror. Els nens, fins i tot els més rics, són els més pobres del món. Avui, un nen, o una nena, de 6 anys veu, en imatge, el mateix que un infant de l’Edat Mitjana: el ritual de la mort barrejada amb el sexe en la cerimònia diària televisiva. Petits contempladors, monstres, víctimes, una petita humanitat que no té ni veu ni vot davant el gran espectacle que els ofereix el nostre planeta. Els grans mitifiquen la innocència, mentre ells contemplen, a la televisió o a la realitat, com la gent mor de fam, com assassinen o violen. Inútilment preservats, fins que, forçats a entrar a la suposada edat de la raó, se’ls comença a ensinistrar per a la barbàrie. [...] La televisió, mentrestant, fa les funcions d’un paller a l’Edat Mitjana o bé d’una immensa plaça medieval farcida de patíbuls.