L’infant tal com és

La infantesa, ja sigui com a experiència perduda o bé com a concepte, ha estat objecte de la feina de filòsofs i escriptors de tots els temps. El poeta Rilke va dir una vegada que l’autèntica pàtria era la infantesa. Amb això subratllava un sentit de pertinença. De petits, hem format part d’un ambient i d’un sentiment, més enllà de la realitat dels adults que ens envoltaven. Érem ciutadans d’un món on el joc i la imaginació regnaven. Al final, com digué Freud, bona part del que vam viure ha quedat enterrat en l’inconscient. Tanmateix, aquesta amnèsia de la infantesa no impedeix que encara moltes vegades els records encoberts surin alegrement entre les idees d’adults que travessen les nostres vides. La infantesa és una sensació –va dir l’escriptor Aharon Appelfeld– que t’orienta com una brúixola. Perdut als boscos d’Ucraïna, després d’haver escapat a l’extermini durant la Segona Gran Guerra, el petit Erwin estava sol. Contemplava els arbres, escoltava la remor de l’aigua quan baixava fort pels rius, no es bellugava sota la pluja persistent per fer-se una cosa més, un objecte natural camuflat. El petit Erwin tenia visions: una vegada va veure un cavall blanc. Era senyal que aquell dia tot aniria bé, potser podria menjar un tros de pa. Una altra vegada va trobar-se davant d’un pomer ple de fruita. Potser durant la jornada algú li oferiria un jaç per dormir. La infantesa és aquest moment divers on sorgeix què som com una petita herba emmig d’un prat.

Rousseau va publicar l’Emili o de l’educació l’any 1762. El llibre va ser un escàndol absolut i el seu autor va haver d’amagar-se. Una cosa tan senzilla com definir què és un infant el va obligar a fugir en un món on la revolució encara no havia fet el seu paper. L’infant –va dir Rousseau– és tal com és. “Tot està bé quan surt de les mans de l’Autor de les coses. Tot es malmet entre les mans de l’home”. Amb aquest encapçalament, l’autor subratllà que ningú neix amb el pecat original ni ha d’expiar cap culpa fundacional. Al contrari, són els humans (els adults) qui volen canviar-ho tot per fer-ho a la seva mida: “L’home força una terra a donar els productes d’una altra; un arbre a llevar els fruits d’un altre; barreja i confon els climes, els elements, les estacions; li agrada la deformitat, els monstres; no vol res tal com ho ha fet la natura, ni tan sols l’home; l’ha d’adaptar a si mateix com ho fa amb el cavall que ensinistra; l’ha de modelar a la seva manera com ho fa amb l’arbre del jardí”. Igual que els adults fan tot això amb el món, també ho volen fer amb els infants: fer-los callar, fer-los seure bé, fer-los ser com ells no van ser un dia, fer-los assemblar-se a qui no s’assemblen gens, i avui dia podríem pensar en coses com per exemple fer-los sortir a Instagram sense el seu permís. Rousseau no escriu pas un manual pedagògic. El seu text és més aviat una crida d’atenció, un advertiment contra els perills dels ideals educatius, aquesta imatge mítica d’un infant somniat que els adults tenen al cap i que mai no coincideix amb l’infant de veritat a qui han de péixer, cuidar i educar. “No es coneix gens la infantesa –va dir Rousseau–, a partir de les idees falses que se’n tenen, com més va, més es descarrila”. Conèixer la infantesa significa relacionar-se amb l’infant deixant que sigui l’infant qui orienti la coneixença de l’adult, en lloc de fer-lo combregar amb rodes de molí. Substituir la pretensió que l’infant sigui com l’adult s’ha imaginat o el que voldria que fos, heus aquí la gran, l’enorme, dificultat per a l’educació. Massa ideals o idealitzacions d’un infant angelet bufador o dimoni escuat empobreixen la vida real dels nens i les nenes, sempre atrapats en l’imaginari dels adults. Per això dirà Rousseau: “Comenceu, doncs, per estudiar millor els alumnes, perquè molt probablement no els coneixeu gens”. Aquest desconeixement flagrant dels adults, sempre projectant les idees o les esperances frustrades en els més menuts, converteix l’infant en un ésser contaminat, impur, perquè es veu obligat a no decebre les expectatives que copsa perfectament. I perquè creu que l’amor que l’adult li reserva depèn de la seva capacitat de ser com l’adult li assenyala que hauria de ser. L’adult s’equivoca. L’infant, al capdavall, és tal com és, no pas com voldrien els altres (els mestres, els pares, els avis, els monitors d’esplai, el mercat de consum, les xarxes socials) que fos. I ara, a veure qui té el coratge suficient d’actuar en conseqüència. Potser no és massa tard.