Permisos iguals i intransferibles: no tot són flors i violes

SociòlogaEl juny passat el Congrés de Diputats va aprovar per unanimitat la proposició de llei d'Units Podem sobre permisos iguals i intransferibles. El permís patern s'amplia fins a 16 setmanes, sis de les quals obligatòries, i s'iguala al matern. L'únic dissentiment a l'esquerra política és sobre si el pare ha de gaudir del permís obligatori immediatament després del part de la seva parella o de manera fragmentada (dues setmanes a l'inici i quatre al llarg del primer any). En tot cas, se suposa que la mesura promourà la igualtat de gènere a casa i a la feina. Qui podria estar-hi en contra?

Es diu, a més, que ens acostarà als països nòrdics, però allà no tenen permisos iguals i intransferibles. Cap país del món els té. A Suècia, mares i pares tenen 90 dies de permís intransferible i 390 més a repartir: sovint els fa la mare, però hi ha una prestació econòmica per a aquelles parelles que els divideixen a parts iguals. En qualsevol cas, les criatures estan amb algun dels seus progenitors durant el primer any i, quan ells s'incorporen a la feina, el nadó té plaça assegurada en una escola infantil pública i els seus pares permisos per atendre les seves malalties comunes.

Això està molt lluny de les 26 setmanes del nadó que cobriria la llei espanyola i en un context molt més desolador: precarietat, llargues hores, sous miserables i uns sistemes d'educació infantil 0-3 i d'atenció a la dependència deficients. Per tant, quan parlem d'igualtat i intransferibilitat dels permisos, hem de reconèixer que la seva durada total i el context (social, laboral i institucional) en què s'insereixen són molt importants. ¿Creiem realment que només amb això evitarem la discriminació laboral de les dones i aconseguirem una implicació paterna igualitària en les cures?

Aquesta proposta de permisos es justifica precisament amb aquest doble argument: promourà una reorganització igualitària de les cures a casa i, gràcies a això, es posarà fi a la discriminació laboral de les dones, ja que tant elles com els homes seran vistos a les seves respectives feines com a persones cuidadores. No obstant això, és dubtós que aquests permisos hagin de posar fi a la desigualtat en el mercat laboral. Per diversos motius: en primer lloc, la discriminació laboral de les dones no respon únicament al fet que siguin (potencialment) mares i assumeixin més que no pas el homes les tasques de cures, sinó que també és el resultat d'altres mecanismes, com els estereotips de gènere, l'assetjament i abús sexuals, etc.

En segon lloc, encara que aquests permisos siguin un pas cap a la corresponsabilitat parental, és enganyós pensar que la seva aplicació portarà en si la igualtat. D'una banda, són les dones les que s'embarassen i, en molts casos, necessiten baixes mèdiques o per risc en l'embaràs; i són elles també les que es prenen majoritàriament el permís de lactància, per raons òbvies. D'altra banda, i més important, les cures de les criatures no acaben a la setmana 26, sinó que només acaben de començar, més encara quan no hi ha universalitat de l'educació infantil 0-3, ni permisos puntuals per a malalties comunes, ni excedències remunerades, ni dret a reducció de jornada sense reducció de sou.

En aquest context, qui serà el cuidador? Probablement, de nou, les mares, entre les quals hi haurà una clara bretxa de classe. N'hi haurà que podran acollir-se a reduccions de jornada, gaudir d'una excedència o de flexibilitat, i n'hi haurà que no podran i que fins i tot veuran perillar la feina, si la tenen. En suma, aquests permisos no resolen les cures en igualtat, només posposen el problema unes setmanes per als que tenen una ocupació formal. Per això, és improbable que acabin amb la discriminació laboral de les dones.

Si no podem aconseguir els objectius proposats, ¿no hauríem de repensar les nostres prioritats i invertir aquest pressupost en iniciatives que donin resposta a necessitats més urgents? El 36% de les mares que van donar a llum a Espanya el 2016 no van tenir dret a permís de maternitat; les autònomes tenen dificultats per gaudir de les 16 setmanes que els corresponen; a les embarassades se les continua acomiadant o no se'ls renova el contracte temporal; el nostre permís matern és un dels més curts d'Europa i impedeix que les mares que ho desitgin puguin alletar durant els primers sis mesos; i les mares soles segueixen penalitzades per una mesura que assumeix que totes les criatures neixen en famílies de dos sustentadors.

Seria més urgent universalitzar els permisos de maternitat i paternitat, deslligant-los de l'ocupació, reforçar les inspeccions de treball, ampliar el permís matern, especialment per a les mares soles, i introduir permisos puntuals per a malalties comunes. I si volem anar més enllà en la reorganització social de les cures, llavors és imprescindible universalitzar els sistemes d'educació infantil 0-3 i d'atenció a la dependència i millorar el nostre mercat de treball, acabant amb la temporalitat i precarietat, creant ocupació de qualitat i reduint dràsticament la jornada laboral.

És absolutament necessari lluitar contra la discriminació laboral de les dones i caminar cap a la corresponsabilitat parental, però hi ha diferents estratègies per fer-ho. A mi i al grup de mares al qual pertanyo, al qual dec part dels arguments d'aquest article, ens enfurisma que aquesta proposta de llei s'hagi plantejat per a les mares però sense elles, a costa d'elles, sense modificar en absolut el seu miserable permís de maternitat i sense atendre els problemes que moltes d'elles tenen encara per gaudir-ne. Afortunadament, el debat s'ha obert –com testifiquen Patricia Merino, Diana Oliver, Carolina del Olmo o Esther Vives– i ha d'incloure les veus diverses de les mares: les precàries, les parades, les autònomes, les mares soles, les que volen alletar i les que no volen fer-ho.