Edgar Cabanas: "La indústria de la felicitat és nociva"

Edgar Cabanas (Madrid, 1985) és doctor en psicologia i professor a la UNED. El seu treball tracta sobre els usos polítics, socials i econòmics de la felicitat i n'és autor, juntament amb Eva Illouz de Happycracia.

I a tu, què et fa feliç?

— No t'ho podria dir, perquè no m'interessa gaire. La pregunta assumeix que la felicitat és important, i jo he decidit viure com si no ho fos. Hi ha causes més nobles. 

Per exemple?

— La justícia. El coneixement. Ser amable i solidari. Però no ens preguntem entre nosaltres: som generosos? Em quedo amb Zizek, que va dir: "Per què vols ser feliç si segueixes podent ser interessant"?

Ets capaç de definir la felicitat?

— És un dels nuclis del problema. Ningú té clar què és, però tenim clar que és important. Com pot ser la meta de l'ésser humà una cosa que no sabem definir?

No en tenim definició però sí indústria…

— Sí, grups de persones, institucions, negocis al voltant de la idea d'oferir a la gent productes a través dels quals augmentar la felicitat. Hi ha literatura d'autoajuda, coaching, mindfulness, discursos motivacionals, etc.

Què fa la indústria?

— Operar sobre l'augment de la sensació subjectiva d'estar millor. De manera que la felicitat es converteix en un producte consumible. Ens venen a dir que la felicitat és un estat de benestar personal que cadascú aconsegueix gestionant les emocions. I no us poden vendre directament felicitat, però sí el paquet de trucs per trobar-la. 

La gent ho està comprant.

— Són instruccions simples que fan la impressió que gairebé per art de màgia, o relativament amb poc esforç, es pot aconseguir la meta. El problema és que ho situen com a qüestió d'elecció personal. Com si fos una qüestió d'esforç i voluntat. I això pot generar molta frustració. 

Per què?

— Perquè si triem la felicitat, triem també el patiment. ¿Aleshores hem d'assumir que si patim és perquè no tenim voluntat i esforç? La indústria deixa fora qualsevol aspecte que tingui a veure amb les circumstàncies personals i socials. 

No parlen del material.

— ¿Com et vendrà una baixada del lloguer, un millor sou, un millor cap? ¿Com et vendrà un canvi polític? Com que no pot vendre tot això, redueix la idea de felicitat a l'individu mateix. És una decisió comercial. I hi ha una reflexió que cal fer.

Quina?

— Porten temps entre nosaltres i augmenten els problemes de salut mental, depressió i estrès, per exemple. Aleshores, on són aquestes receptes?

Com expliques aquesta contradicció?

— Justament perquè no ho és. S'està venent una idea de felicitat que potser no té cap substància. I no fa res del que objectivament necessitaríem per estar millor. Que no és operar sobre els individus, sinó sobre les condicions dels individus. 

Però potser, per no fer res, ni tan sols fa mal.

— Jo crec que sí que és perjudicial. Perquè la gent no consumeix aquestes coses com a simple entreteniment, sinó amb intenció formativa. I el problema és creure que aquests missatges que veuen, llegeixen o escolten són científics o erudits. Perquè no ho són, i simplifiquen la realitat dels problemes que estan tractant. Intentant augmentar la felicitat el que fan és augmentar la culpabilitat, la vergonya i la frustració de posar-te a perseguir una idea impossible d'assolir. Consumir felicitat ens fa consumir a nosaltres mateixos.

El que sí que dona aquesta indústria són diners.

— Els estudis que s'han fet parlen de 44 bilions d'euros anuals globalment, tot i que és difícil de calcular. Si mirem només els llibres d'autoajuda, sabem que mouen 15 bilions de dòlars anuals només als Estats Units. 

Afirmes que la felicitat és incompatible amb altres metes.

— Perquè hem vist que les felicitats dels uns xoquen amb les felicitats dels altres. De manera que la pregunta em sembla rellevant. Si la felicitat és la meta, com ho gestionem? Quina felicitat perseguim com a societat quan tenim uns conflictes continus entre allò que busquen uns i allò que busquen uns altres? 

L'altre dia llegia que potser la felicitat és no fer-se determinades preguntes.

— Hi ha una idea de John Stuart Mill, que va ser un dels grans defensors de la recerca de la felicitat fins que es va adonar que era absurda: al final de la seva vida va dir que la recepta més segura per no ser feliç és buscar la felicitat.

Hi ha molts estudis sobre felicitat i tots coincideixen que la clau són les relacions personals.

— Que es pugui mesurar la felicitat ja és qüestionable, però el que surt normalment com una cosa comuna són les relacions socials. Bé, per a aquest viatge no calien tantes alforges. Tampoc no és una cosa gaire sorprenent. I no deixa de ser curiós que la idea de felicitat sempre és relativa a l'individu i el que la gent respon és que els agrada compartir les coses amb els altres. Aleshores no és tan individual el concepte de felicitat, la gent ja ho està dient.