Laura Borràs ha estat condemnada. Es pot discrepar de la condemna, però la sentència està suficientment fonamentada. El tribunal no ha cregut els dubtes tecnològics sobre els correus que va al·legar la seva defensa, i no ho fa gens immotivadament, sinó de manera prou detallada i precisa. L’actuació comptable-administrativa va existir –el repartiment d’una quantitat en diferents contractes ficticis per eludir els límits pressupostaris– i té les conseqüències penals que descriu la sentència: delicte de prevaricació administrativa i, molt més dubtosament, falsedat documental. Una magistrada del tribunal ha discrepat de la sentència dient que els fets són o prevaricació o falsedat, però no totes dues coses a la vegada. I pot no mancar-li raó.
De tota manera, a banda d’aquesta descripció ràpida, el que ha sorprès més de la sentència ha estat que imposa a Laura Borràs una pena de presó de quatre anys i mig, però en demana l’indult parcial. Per què?
En aquest cas s’ha produït un fet que normalment queda en una nebulosa, però que aquesta vegada ha estat reconegut directament per la sentència. Hi ha hagut un pacte amb la Fiscalia dels altres dos acusats per rebaixar-los la pena a canvi de la seva confessió. El resultat d’aquest acord és que qui sí que es va lucrar amb tota l’actuació delictiva no va a la presó, i, en canvi, sí que hi aniria qui només ho va afavorir tot plegat, però no hi va guanyar ni un cèntim. Per evitar-ho, el tribunal manté la condemna però demana l’indult parcial per evitar l’ingrés a la presó.
Tot plegat deixa un dubte del qual es parlarà poc, però que, de fet, és el moll de l’os. ¿Són realment legals aquests pactes amb la Fiscalia? I si ho són, per què gairebé sempre resten en una mena de clandestinitat?
El tribunal ha tingut la prudència de deixar de banda, a efectes probatoris, la “confessió” d’Isaías Herrero i de l’altre acusat. Aquesta confessió era clarament instrumental perquè cercava, si no l'exculpació, sí almenys la notable reducció de la seva responsabilitat penal, que no és poc. De fet, l'evidència de “preparació” de l'interrogatori d'un reu o d'un testimoni, en puritat científica, hauria d’excloure la seva eficàcia a efectes probatoris, com és lògic.
És cert que no són inèdits els pactes de la Fiscalia amb un acusat per facilitar rebaixes en les peticions de pena, però sí que resulten estranys a la tradició judicial espanyola, almenys amb la desimboltura que es deixa intuir actualment. Aquests pactes, en realitat, són propis d'un sistema jurídic força diferent del nostre –almenys en aquest tema–, que és el nord-americà, on sí que tenen sentit aquests pactes, tot i que de vegades són èticament qüestionables.
Als EUA, els fiscals, sovint molt polititzats pel seu mecanisme d'elecció i ganes d'ascendir a altres càrrecs públics, protagonitzen conductes amenaçadores per tal d'aconseguir “confessions” d'alguns reus, a fi i efecte de forçar acords que evitin el procés, resultat que s’assoleix ni més ni menys que en un 95-97% de les ocasions aproximadament. La idea és que els reus amenaçats per la perspectiva d'una pena immensa, i davant el temor a la imprevisibilitat del que pugui fer el jurat al veredicte –que sol seguir el parer dels fiscals–, s'avinguin a acceptar responsabilitats que mai no haurien admès, a canvi d’una rebaixa de pena i que el procés no se celebri. És una manera de fer terrorífica. Massa fiscals americans juguen amb la coacció, igual que els antics inquisidors.
Però hi ha un altre element important. A Espanya, l'acusat pot guardar silenci, però si declara i menteix, la mentida no té conseqüències. Als Estats Units, l'acusat també pot guardar silenci, però si parla està obligat a dir veritat, ja que si menteix, pot ser condemnat per perjuri. Per això, fins i tot precedint un pacte amb la Fiscalia, és òbviament superior la credibilitat d'un acusat als Estats Units. A Espanya, insisteixo, la mentida de l’acusat no té conseqüències penals. Per això, la seva paraula val relativament poc.
En aquest cas, l’actuació de la Fiscalia ha provocat ni més ni menys que una petició d’indult per part del tribunal. Potser en el futur algun legislador s’haurà d’ocupar d’aquests pactes poc transparents. Una cosa és que et condemnin amb proves materials, i una altra de ben diferent que pugui restar el dubte de si t’han condemnat, en el fons, per les confessions interessades dels altres acusats. No ha estat el cas, però la confessió no ha tingut en aquest procés, fet i fet, una importància que es pugui dir que sigui menor, vista la petició d’indult.
