Els indults com a gènere operístic
Es va veient que la diferència principal entre el govern d’Espanya i el de Catalunya enfront dels indults és l’actitud amb què s’hi posicionen. O, si ho voleu, la manera com els venen. El govern que presideix Pedro Sánchez treballa per presentar-los com una victòria, un nou triomf d’aquesta Espanya plenament democràtica que només existeix en la seva propaganda però en la qual no es cansen d’insistir. I, per descomptat, com un nou triomf de Pedro Sánchez, que torna a revertir una situació que en principi li és adversa per posar-la a favor seu. El que es transmet des de la Moncloa és que empresonar els polítics catalans va ser un error monumental del PP; alliberar-los serà un encert encara més monumental del PSOE i del president Sánchez. Una passa decisiva en la consolidació d’Espanya entre les democràcies avançades, capaç de perdonar magnànimament fins i tot els seus pitjors enemics (els separatistes) per avançar pels camins de la concòrdia i el diàleg. Importa ben poc que tot això sigui un cúmul de falsedats, mitges veritats i refregits fets passar per doctrina fresca. El que sí que és cert, i comprovable, és que el PP, i la vasta extrema dreta espanyola, tornaven a confiar en haver trobat el taló d’Aquil·les de Pedro Sánchez: ja que no ho van ser la pandèmia ni el pacte amb Unides Podem, els indults sí que havien de ser la seva tomba. El que ha passat, en canvi, és que el PP ha quedat aïllat en la seva negativa, en el paper del malvat, mentre que Sánchez ha aconseguit que literalment tothom hagi tancat files entorn seu: des de Felipe González i els sempre bel·ligerants barons socialistes fins als sindicats, des de la patronal fins a la casa reial, que ja ha dit que Felip VI signarà els indults.
Mentrestant, el govern de Catalunya viu, de moment, els indults com una nova fatalitat, una nova prova de fe que cal superar en l’interminable camí cap a Ítaca. Ningú està segur de què ha de fer, el vicepresident Puigneró es queixa que des d’Espanya no se li adrecen amb la deguda formalitat, i el president Aragonès addueix compromisos d’agenda per no assistir a les festasses que Pedro Sánchez s’està muntant a Barcelona, precisament per fer propaganda dels indults. Es dubta, es perd iniciativa i presència. Com a la novel·la de Robertson Davies, el govern de Catalunya porta camí de convertir-se -en aquesta òpera dels indults- en el cinquè en discòrdia, el personatge que no és l’heroi ni l’heroïna ni el dolent ni el confident, sinó un que és important per al desenllaç, però no -de cap manera- el més important.
L’independentisme que es diu a ell mateix conseqüent opina que els indults són mortals per al moviment: si és així, només els podem dir que és molt millor que el moviment s’acabi, perquè una causa que viu de tenir màrtirs i gent a la presó és una causa de ressentits i de perdedors. Mentrestant, Pedro Sánchez, content. Li diran que és una òpera bufa, li diran de tot, però ell s’ha reservat el paper de tenor i cantarà aquest dilluns la seva ària. I ho farà al Liceu, perquè es vegi bé que no hi ha res que sigui casual.
