Sobre indults, estats d’alarma i avals

Tot i que la pandèmia continua al centre de les nostres preocupacions, pertinaç i sense descans, les notícies jurídiques tampoc ens han deixat respirar gaire aquests dies. M’agradaria comentar-ne tres breument.

Han passat només tres setmanes des dels indults, però el temps, la informació i el contingut foren de tanta intensitat que ara ens semblen quelcom llunyà. També és cert que amb la calor i durant l’estiu és un bon moment per girar full i, segons sembla, el cost polític dels indults -baròmetre del CIS de juliol- ha estat molt menor del que s’esperava. A tot això, a més, hi hauríem de sumar la remodelació del govern...

Queden encara molts detalls per resoldre, però m’agradaria comentar una qüestió sobre aquest tema. Actualment no es parla gaire de la possibilitat que també poguéssin acollir-se als indults Puigdemont i els consellers acusats de sedició que són a l’exili. Coses de la vida, per primer cop l’acusació de sedició deixa agafar aire: l’art. 2 de la llei de 18 de juny de 1870 estableix les normes per a l’exercici de la gràcia d’indult, i exclou la possibilitat d’obtenir l’indult particular als processats criminalment que no hagin estat encara condemnats per sentència ferma. Un precepte lògic si tenim en compte que si es desconeix la pena no es pot saber de què s’ha d’indultar.

Però aquesta regla general té una excepció per als "reus de delictes de rebel·lió i sedició", i trobem la causa en l’exposició de motius, que diu: "La naturalesa dels delictes d’aquesta classe, el caràcter i condicions de la societat de la nostra època, i fins i tot altres consideracions de govern, demostren la necessitat d’aquesta excepció". Bastants juristes mantenen que això estava pensat per a una determinada època i que sota cap concepte seria possible aplicar-ho ara. Però no és el que pensa l’exministre de Justícia, que va dir que, tot i que legalment existia aquesta possibilitat, no pensava fer-ho. La veritat és que l’article que ho preveu no està derogat i, en conseqüència, la seva aplicació seria possible. Una altra cosa és que es vulgui o no concedir aquests indults.

Sense treva, arriba la batalla jurídica del Tribunal Constitucional sobre l’estat d’alarma. Sis vots contra cinc. Després d’una llarga discussió que havia dividit el tribunal en dos, com abans, finalment la vicepresidenta de la institució va decantar la balança, i es va declarar inconstitucional el confinament del primer estat d’alarma.

Espero no decebre el lector si dic que les dues posicions es podien mantenir jurídicament. Raons per considerar l’estat d’alarma adequat: segurament la més important i la menys jurídica fou que "va evitar el contagi massiu d’una malaltia mortal". Però també s’apuntava que només es van limitar els drets i no es van suspendre, i sobretot, que l’estat d’excepció està pensat per a situacions diferents.

Però els sis vots que van decantar la sentència a declarar l’estat d’alarma il·legal durant la primera onada de la pandèmia es basaven fonamentalment en el fet que l’instrument jurídic fet servir, en la mesura que implicava la suspensió de drets fonamentals, no tenia cobertura constitucional en l’estat d’alarma declarat, i s’entén que s’hauria d’haver justificat la declaració de l’estat d’excepció. El fet que no es fes així consideren que violenta la distinció constitucional entre una i altra situació de crisi i converteix l’alarma en un succedani de l’excepció no sotmès a prèvia autorització parlamentària.

I ara la pregunta lògica de tot ciutadà: i tot això, per què? ¿A qui beneficia i a qui perjudica aquest resultat? ¿Era necessari? ¿O davant d'una situació tan greu hauria d’haver-se actuat d’una altra manera? ¿I els serveis jurídics de l’Estat no van advertir que això podia passar? I finalment: ¿davant d'una situació tan greu pot acceptar-se que un vot decanti la situació? ¿On són els esforços del Tribunal Constitucional, no ja per cercar la unanimitat, sino per almenys cercar àmplies majories?

Ja per acabar, de manera molt breu, en la tercera qüestió hi apareix, naturalment, el Tribunal de Cuentas. Aquest no és estrictament poder judicial però és el suprem òrgan fiscalitzador dels comptes i la gestió de l’Estat, així com del sector públic. Està situat en l’òrbita del poder legislatiu, ja que depèn directament de les Corts Generals. Però aquesta institució fiscalitzadora se suma també a la llista d’òrgans que les Corts Generals tenen pendents de renovació. Juntament amb tot això, l’aval de l’ICF a la desorbitada fiança de 5,4 milions d’euros tampoc ha estat una qüestió pacífica i també ha dividit aquests dies la junta de govern d’aquesta institució.

De manera que en només tres setmanes també els temes jurídics -i no tan sols la pandèmia- han desbordat totes les previsions. No es tracta de començar a legislar en calent, ni de prendre determinades mesures: com tants cops hem dit, el que cal és repensar a fons la justícia del segle XXI i, sobretot, renovar tants i tants càrrecs caducats.