D’indults i d’amnisties
Vivim un procés de confrontació davant d’un estat autoritari que respon al debat polític amb repressió judicial. Empresonaments i processos en què es demanen greus penes de presó i econòmiques que tenen per objecte desgastar i fer-nos desistir. Això fa que algú parli de possibles indults o amnisties.
Aquestes dues eines no són en elles mateixes eines de solució del conflicte, i és bo analitzar què representen cada una i el context en què poden tenir algun sentit amb una perspectiva històrica.
L’indult és una eina del procediment penal ideada per rebaixar o llevar una pena -imposada en un judici a algú- que es considera abusiva, tenint en compte les circumstàncies de l’entorn de la persona condemnada i que la pena té una finalitat rehabilitadora.
Un cas paradigmàtic seria el d’una persona que ha fet un robatori, se la jutja al cap de molt temps dels fets i és condemnada a una pena de presó quan ja s’ha casat, té un fill i una feina estable i, per tant, ja ha superat la situació de marginalitat que la va portar a cometre el robatori. Fer-la entrar a la presó posaria en risc de nou aquella persona i la seva família. En aquest cas sol ser el mateix tribunal, el fiscal o l’advocat qui demana l’indult al·legant la rehabilitació. Aquest és el sentit que té, entenent que hi ha hagut un reconeixement de la culpabilitat i una rehabilitació personal que l’allunya de tornar a delinquir.
Els indults també s’han donat en casos concrets de persones que han comès delictes d’estat i amb les quals l’Estat vol ser generós perquè li han fet la feina bruta. És el cas dels indults als responsables del segrest de Segundo Marey per part dels GAL. Se’n van beneficiar Rafael Vera, Ricardo García Damborenea i Julián Sancristóbal, i van ser concedits el 1998 pel govern Aznar, que se sentia solidari en aquest aspecte amb l’anterior govern de Felipe González.
En l’àmbit polític, l’indult de caràcter general va ser utilitzat pel franquisme amb motiu de festes o aniversaris assenyalats. Es donava a tota mena de presos i suposava una rebaixa de les penes. Tenia l’objectiu de reduir el nombre de persones empresonades i així mostrar magnanimitat. Els indultats, si eren presos polítics, sabien que, si reincidien en la lluita, tornarien a la presó i es tindria en compte la reincidència. En certs moments es van concedir indults per rebaixar el nombre insostenible d’empresonats.
Avui l’indult es concedeix de manera individual i s’instrueix un expedient en què s’ha d’informar el jutge sobre el procés de penediment i la conducta corregida de la persona a indultar. En els conflictes de Turquia amb els kurds, el govern turc va plantejar indults que van ser rebutjats pels presos polítics. Es reafirmaven en les seves conviccions i els veien com un acte de rendició. Finalment van ser alliberats sense condicions, després de diverses condemnes del TEDH a Turquia per vulneració de drets humans.
L’amnistia té un altre àmbit d’aplicació diferent. Aquesta sí que va lligada a un acord polític que soluciona o obre un procés de solució del conflicte polític que ha motivat la reacció repressiva de l’estat. En establir l’acord de solució, es planteja com una de les condicions la necessitat de posar els presos polítics en llibertat: l’amnistia general política.
En la nostra història hi ha tres amnisties significatives en el darrer segle. La primera, la dictada el mateix 14 d’abril del 1931 pel govern provisional de la República un cop proclamada la República Espanyola i la República Catalana per Francesc Macià. Una vegada caigut el règim de la monarquia, els presos polítics van ser amnistiats pel nou règim.
La segona va ser la que es va dictar el febrer del 1936, després de les eleccions del Front d’Esquerres a Catalunya, que tenia com un dels punts del programa l’amnistia immediata i la llibertat de tots els represaliats empresonats després dels Fets del Sis d’Octubre, entre els quals hi havia el govern català, tancat al penal del Puerto de Santa María. Després del triomf del Front d’Esquerres, Companys i el seu govern van ser alliberats, van retornar triomfalment i es va restablir la legalitat.
La tercera va ser la decretada pel govern espanyol de la Transició el 15 d’octubre del 1977, pocs dies després de la restauració de l’autonomia de Catalunya i el retorn del president legítim Josep Tarradellas el 29 de setembre. Hem de recordar que va ser resultat de la lluita política en els darrers anys del franquisme. En aquell moment l’Assemblea de Catalunya lluitava per assolir: l’amnistia general del presos i exiliats polítics; l’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals; l’exercici de les llibertats de reunió, d’expressió, d’associació -inclosa la sindical- i de manifestació i el dret de vaga que garanteixi l’accés del poble al poder econòmic i polític; el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’Estatut del 1932 com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació.
Tots tres casos són una conseqüència d’un pacte polític que resol en part o totalment les aspiracions de la lluita política i en què, com a condició de l’acord, es posen els presos i les preses polítiques en llibertat.
Per tant, en la situació actual no té sentit plantejar un indult, ja que representaria una humiliació del presos i preses, i no afectaria els exiliats. Tampoc no hi ha les condicions per plantejar una amnistia. Estem en la fase de repressió, en què el que cal fer és seguir reivindicant el nostre dret a ser independents i denunciar com l’Estat no respecta ni l’autonomia ni els drets humans més elementals, i utilitza mètodes repressius propis d’estats autoritaris. El problema d’avui no és el judici ni la sentència sinó com tirem endavant i assolim els nostres drets. Pretendre una amnistia abans d’aconseguir els objectius polítics és posar el carro davant dels bous. No té sentit. I si fos possible, seria acceptar viure en un Estat on no ens respecten els mínims drets democràtics ni un mínim dret a l’autonomia política i que no ens reconeix com a nació.